MASSA TARD

Amb el material a punt, el subministrador de reaccions va començar el seu ritual habitual en aquests casos: primer de tot va fer seure els convidats de l'espectacle  per ordre de files: la primera per a la família de la pacient, la Laura. Allà hi havia el pare i la mare, que no entenien per quina raó aquella tarda no havien pogut fer la seva migdiada de rigor per assistir a un acte, la naturalesa del qual la seva ment, que no processa amb la velocitat dels nous temps, mai no entendria. Els germans, el marit i els tres fills: en Gustau, la Carlota i la Laura benja, que és com tots la coneixien. A la segona, els amics de tota la vida i els que havien estat en situacions de pas, tal com havia indicat la protagonista. A la tercera, el director de l'empresa on treballava i dues companyes secretàries , amb qui la Laura havia compartit alguna confessió i, finalment, a la quarta (heu de saber que la sala només té cinc files), el personal adjacent: veïns, clients, encontres esporàdics, coneguts de les xarxes socials...

El subministrador de reaccions va explicar molt breument en què consistia la teràpia a què s'havia sotmès la pacient feia uns quatre mesos, aproximadament, i quins resultats esperava obtenir d'aquesta pràctica, després que tots haguessin compartit una estat catàrtic com el que estaven a punt de presenciar.

Els assistents no van entendre res. Ell es va limitar a tancar les corretges de les cadires, a lligar els peus a les potes del seient com si es tractés d'assistir a una atracció d'un parc temàtic. Seguidament, va començar a distribuir cubells al voltant de la client, es va posar uns guants i va treure caixes i caixes plenes d'estris que no auguraven res de bo i, finalment, va col·locar la Laura al mig de la sala, concretament en una mena de trona sense respatller, sense reposapeus... Allà, abandonada en aquella posició que un adopta quan penja d'un fil imaginari, va deixar que el subministrador de reaccions comencés a fer la seva feina davant la mirada expectant de tots els assistents.

La primera eina que va treure va ser una mena de llevataps gegant. Enmig d'un mutisme general, va començar a foradar el cap de la Laura per l'àpex, que és el punt més central que tenim les persones. Quan el marit i els fills van veure l'escena escabrosa que s'estava produint a tres metres de la seva cara, incapaços de presenciar tal tortura, van demanar clemència per a ells.

- Massa tard! -digué la Laura-. Heu anat omplint contínuament el pou del desànim amb queixes, tons eixorcs, absències... Ara només podeu aspirar que em llevi el cap, així, privada de la capacitat de pensar, ja res no trasbalsarà cap part del meu cos.

I el subministrador de reaccions va extreure tota la massa gris que havia de treure.

A continuació,  va mostrar al públic assitent un xuclador que, col·locat a prop del cor, treia els bufecs de vida que no volia la clienta. Cada un d'ells anava a parar en una bossa reciclada tal com si parléssim d'una aspiradora convencional. Aquí va haver-hi reaccions diferents per part dels testimonis segons el grau d'amistat, i la Laura, amablement, va tenir una reflexió per a cada una.

Un cop acabada aquesta part, el subministrador de reaccions va treure una altra eina amb què amputar les mans i altres parts del cos: unes tisores gegants, que imitaven les pinces d'un cranc i que van aconseguir tallar la respiració de tots els assistents. No serà capaç, van xiuixejar alguns d'ells, però de seguida van comprovar que no hi havia cap mostra de treva en els seus actes.

-No! -va cridar un amic de la infantesa.

La mirada de la Laura va congelar l'escena unes mil·lèsimes de segon, suficients perquè el mateix amic abaixés la mirada,  alhora que ella desviava la seva cap al subministrador de reaccions, per tal que seguís endavant, i pronunciava cap a dins un, massa tard, imperceptible a les orelles dels assistents.

Els cubells s'anaven omplint de sang, de trossos d'un cos que s'esmicolava de mica en mica davant uns ulls que es tancaven i s'obrien a ritme d'espasmes. Encara hi havia altres eines per seguir amb la teràpia, però,  així que el subministrador de reaccions va treure la llescadora amb què va segmentar simètricament altres parts del cos com els malucs, la panxa... 

Amb un ambient cada vegada més asfixiant i sense que ningú pogués aturar la teràpia, el subministrador de reaccions va començar a extreure alguns òrgans vitals: el primer va ser el fetge. Va ser en aquest moment que el director de l'empresa on treballava la Laura va intentar desempallegar-se de les corretges per evitar el que ja es temia, però ella el va increpar des del seu lloc central.

-Massa tard! No vull sentir més ràbia per cap de les teves exigències. Sóc aquí, em veus? Abans quan era una persona amb tot no em veies. Em veus ara?

I va ordenar l'execució del propòsit.

A l'extirpació del fetge van continuar els òrgans reproductors, els pulmons...

-Sempre m'ha faltat l'aire. No els necessito. Va mussitar la Laura abans que un soroll ensordidor els llevés del seu cos.

La sala era un batibull de plors, vòmits, cossos retorçats com si un polsim de lava antiga els hagués deixat en estat antinatural... Ningú podia alliberar-se de les corretges ni d'unes cadires que els encadenaven fins a asfixiar-los. La Laura els mirava i reia per dins, mentre un fil de veu els escopia a la cara un insistent massa tard.

El subministrador de reaccions no deia res. Discretament, es podia identificar una taca de suor al voltant de les aixelles, promoguda més per l'ambient tancat de la sala que pel fet que li afectés res del que passava. Va agafar l'última eina: unes mans de plata, amb els dits en forma d'una deformitat artrítica. Tothom s'esperava el pitjor. Es va fer un silenci expectant. Tots els assistents miraven la Laura esperant clemència. Ella va mirar el subministrador de reaccions i amb un subtil gest que va fer amb el cap com a mostra de la seva acceptació, ell va proseguir amb la teràpia arrencant-li el cor alhora que ella balbucejava l'últim massa tard.