EL LABERINT DE LA PLATJA DE SANT ROC

Avui no trobo a faltar el mar; avui el tinc aquí: el veig i el sento mentre el foc escalfa els últims minuts del dia fent formes inconstants com si ballessin una dansa infinita. Vénen ganes d'agafar les flames i estirar-los les puntes cap a altres direccions. Vénen ganes de deixar anar la mirada hipnotitzada entre les seves transparències i no pensar en res. Després d'hores i hores de correccions, he baixat a la platja de casa i m'he trobat un laberint fet de troncs que dies enrere havia portat el mar. Hi he entrat i no m'he perdut perquè una vegada, un savi em va explicar que per trobar la sortida en un laberint només calia posar una mà a la paret i no deixar-la anar en cap moment. I ho he fet, he recorregut les parets imaginàries i he arribat a una cabana. He passat per entre els barrots i m'he sentit com a dins el llit quan ma germana i jo ens amagàvem entre els llençols i ningú no ens veia. Asseguda a la cabana, només m'arribava la remor del mar en calma i de mica en mica he sentit com els milers de regs del meu cos minoraven els impulsos i la meva sang ha deixat de rodolar pel cap insistentment, com si piqués contra les portes d'una gran muralla i s'ha escampat juganera per tot el meu cos. Aleshores he vist un tresor amagat entre la sorra: una pedra rogenca, plana i ovalada, feta exprés per ballar entre la meva mà. A continuació, he deixat tot aquell fresc enamoradís i  he baixat al poble. Caminant, hi he sentit el silenci de les hores fosques quan només queden les ombres de la petita remor del dia. Amb les cases tancades i les platges obertes, el carrer semblava l'escenari d'una inquietud emergent. Només una pantalla oberta a La Bella Lola amb quatre persones mirant el partit m'ha fet veure que tot continuava igual. Observant al voltant, però, m'he adonat que res no continuava igual. La quietud, el silenci... i aquella imatge estàtica del Port Bo només trencada pel moviment de les ones, m'ha fet veure l'estranyesa del paisatge. Abans que la incertesa s'apoderés d'un estat d'agitació interna he pensat que potser el laberint de la platja de Sant Roc m'ha fet entrar per passadissos secrets, invisibles, que ni tan sols era conscient que existien... Potser he transitat tant per aquelles parets imaginàries sense deixar anar la mà que he anat més enllà de les línies misterioses i tot i que estigui aquí, escoltant el mar i mirant el foc mentre escric, qui sap si una part de mi encara és allà.