A Sylvia Plath

(...) Aleshores els arbres sí que podran tocar-me
i les flors tindran temps per a mi.

Fa una estona, la Mireia Chalamanch ens ha obert el cor, ens ha tancat la veu a l'estança del silenci i ens ha immobilitzat les passes (que sempre miren cap al futur) sense saber cap on havíem d'anar, sense voler anar enlloc perquè el present acabat de viure i de sentir ocupava tot l'espai del CeCuCa. Un present ple dels passats de cadascú, ple de preguntes de què encara no has trobat resposta, ple de pors que segueixen apareixent malgrat que tens llums que t'il·luminen, ple de nostàlgies per coses que mai no viuràs, ple de sensacions que algun dia seran d'alleujament... i ple d'una poesia que irromp fent carambola en la veritat i l'engany, en el dolor i la passió, en el coratge i la força, en l'amor i la mort. Amb elegància, serenor, força, silencis, contundència... ens ha portat la Sylvia Plath i ens l'hem quedat ben endins.