Avui, quan passejava per les Rambles, he sentit la fressa dels cants dels ocells que encara hi era incrustrada en la memòria auditiva de tots els qui anaven amunt i avall. Una mica més enllà, he sentit l'olor de totes les roses i clavells que la meva retina ha col·locat novament al meu davant, com temps enrere. He palpat la innocència de les paraules quan surten espontànies sense fer parada en el dipòsit del seny i he trobat al descobert la memòria del gran poeta, en Joan Salvat-Papasseit. Tant, que el cor m'ha marxat de cop, per por de no suportar-ho, i s'ha amagat al carrer Argenteria. En aquella habitació on va trobar el final de la seva vida, ha sentit les últimes paraules del mestre cridant "Amunt, amunt". I ha tornat a mi, pobret, ple de roses vermelles i de petons com els que fan els vianants a la font regalada i d'amigues com un vaixell blanc. Després, he arribat a casa sentint aquelles sirenes de fàbriques i l'olor de fum enganxada al clatell. Abans que es posés el sol, mentre mirava per la finestra que dóna al Nord, he vist com baixaven els falcons del Montseny a guardar la serralada i la gent dels pirates nocturns, que s'emporten les ànimes dels qui han deixat de ser àngels per convertir-se en persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada