El brollar del carrer com un fluir de passes absurdes que nien filats de mides apamables obre l'escenari: un desconcert qualsevol però contundent aboca el dit per la finestra mentre fa callar els ocells de les acàcies. No diguis el nom, li demana el nen a l'últim avi del planeta; emporta't el secret i deixa'ns a tots amb la curiositat permanent de saber quina és l'equació exacta per transportar de manera constant el flux de la respiració assistida. Mentrestant, les botzines de les bicicletes repten a les dels vaixells del moll a fer el primer concert a distància sense públic convidat. Més enllà de les onades fabricades pels motors en marxa, dansen els llençols dels únics terrats ajardinats alhora que escampen fragàncies entre les ombres que retalla el Sol. T'he portat una flor, li diu ell, i afegeix: per endolcir l'absència ara que he mort. Intranquil·la, bressola el cor descarnat i li xiuxiueja els versos del poeta ferit per la ignorància. Trobo a faltar l'oblit, respon el cor bategant sense forces, necessito el no-res del paisatge immòbil, la línia infinita sense principi ni fi i deixar en préstec el moviment per salpar a les aigües profundes de la nostàlgia.
Amb el pas de les hores i sense esbufecs, els carrers es posen en línia recta, les places tanquen els capdamunts i els capdavalls dels passejos i les fonts deixen anar el seu constant raig en unes tirallongues líquides. Sense avisar, el brollar del carrer com un fluir de passes absurdes que nien filats de mides apamables tanca l'escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada