Sin sorbo y sin sable se desintegra el silbido del suspiro.
QUÈ HI TROBARÀS?
Activitats de narració oral:
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.
* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Regala un conte personalitzat
Jugant amb les paraules:
* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.
* Poemes
* Articles d'opinió
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
* Entrevistes imaginàries.
* Imatges, vivències, pensaments per compartir.
* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.
* Lectures per obrir camins.
* Temps de silencis fets paraules.
divendres, 14 de març del 2014
EL FINAL DEL DIA XIX
Aquest final del dia s'acompassa amb el vaivé de les onades que fan del seu brogit la cançó de bressol més esperada. Sense fronteres que l'acusin d'haver-se apoderat de cap tros de cel, la Lluna flanqueja l'horitzó amb la seva cara més amable. En una nit de passes mudes pel terra bellugadís, deixa caure el teló com el d'una mortalla que aguarda silenciosa darrere el ritctus final. Segons després deixa caure el sabor d'haver florit en la fragilitat d'allò que no s'espera. Aquest final del dia, però, també té una pregària en el racó on els riures van deixar empremtats els noms d'uns cossos que van habitar el temps de la calidesa amassada al foc de les mirades que no parpellegen . Possiblement, altres finals del dia podrien acompañar la processó de l'incert o de la fugida inexplicable dels batallons dels sospirs, però aquest en concret no té altra escena que la dolça espera que tanca l'escenari, saluda i anuncia que un altre dia és possible.
dijous, 13 de març del 2014
ENTREVISTA DE L'ESTEVE PLANTADA AL NACIÓGRANOLLERS AL GRUP RACONTADES
NacióGranollers.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies

- SECCIONS
- OPINIÓ
- FOTOS
- PARTICIPACIÓ
- HEMEROTECA
- SERVEIS
- BOTIGA
- EDICIONS

«Els humans estem fets de relats»
Entrevista als narradors Alícia Molina i Paco Asensio, membres amb Rubén Martínez de les 'Racontades'
Esteve Plantada | Actualitzat el 13/03/2014 a les 10:30h
Arxivat a: Plomes Orientals, racontades, conte, Roca Umbert, Rubén Martínez, Alícia Molina, Paco Asensio, relats
Rubén Martínez, Alícia Molina i Paco Asensio, 'racontistes' Foto: Racontades Alícia Molina, Paco Asensio i Rubén Martínez són ‘racontistes’, professionals de l’art de la paraula, de la transmissió oral, d’aquell reducte de la cultura popular que transmet saviesa, històries i secrets i que es val de les millors i més refinades argúcies narratives per fer-ho possible. Els tres són artífexs de les ‘Racontades’, un projecte itinerant, “adaptable per naturalesa” i que inclou contes, begudes, diversió i passatges d’història local. “Som tres veus, cadascuna amb un registre molt diferent”, cosa que fa l’espectacle sempre nou, variable i addictiu. La seva trajectòria els avala, tal com demostra que, ara mateix, en Rubén Martínez estigui celebrant els trenta anys com a narrador, que en Paco Asensio ja en porti onze, i que l’Alícia, que es dedica a la docència, ja hagués debutat amb “L’hora del conte” de Cardedeu, l’any 1997.
“Nosaltres formem part de l’ofici de narrador oral, transmetem amb la paraula diferents històries. Tots els humans estem formats de relats, perquè aquest art és el més antic que existeix”. I de la conjunció entre racons i contes sorgeixen uns mots que volen escampar arreu amb les ‘Racontades’. “Un ‘racontista’ és la persona que, a través de la paraula i de la història, pot acompanyar un grup de persones per diferents espais, fent-los descobrir amb una mirada diferent”. Potser és aquell racó per on passes cada dia, però que mai has vist per dins, i això provoca unes sessions “fantàstiques”, afirma en Paco. “Sí, ho són perquè sempre hi ha fantasia i sempre acaben molt bé. Oferim paraules, històries, imaginació i beguda”, elements que fan el projecte encisador, ideal per passar una bona nit. A més, els racons no s’acaben mai, “des de l’entrada d’un convent, fins a la comissaria de policia, passant per un pati modernista o una masia”, expliquen. “Les ‘racontades’ treuren profit a la tradició oral i aprofiten aquells racons que sempre hem tingut per explicar els contes, com són la cuina o el fet de treure les cadires al carrer. I cada espai és una sensació i és una vivència, i la mateixa gent que ve crea un caliu únic”.
Un espectacle sempre sorprenent i adaptable
Cada lloc té una màgia pròpia, i d'això en depèn la inspiració. “A Cardedeu, el lloc on visc”, detalla l’Alícia, “vam reinventar un espai que ja existia a la Festa Major, de contes. La clau va ser un espectacle que l’Antonio Albadalejo va fer fa uns anys a Santa Agnès, i que consistia en anar fent un passeig per tot el bosc i trobar-se amb diferents espectacles, en viu. Era itinerant i allò va ser l’espurna per poder fer a Cardedeu, a partir de l’any 2010, els contes en indrets diferents”. A partir d’aquí van començar a buscar llocs cada vegada més sorprenents per a la gent, perquè cada espai genera que es creïn històries noves o que aquestes es refonguin en d’altres ja conegudes. “A més, les motivacions i les iniciatives vénen de llocs molt diversos. A Llinars, per exemple, ha estat el Grup de Dones qui ens ha ofert un espai com el Castell Nou, que val molt la pena de visitar”. A Granollers, en Paco Asensio ha estat part activa d’unes ‘racontades’ centrades en relats de por, “un lloc que té encara moltes més possibilitats per trobar espais sorprenents”, tal com subratlla.
En aquest sentit, l’espai sempre va lligat amb el conte que s’explica, vinculat en les sensacions que volen provocar els narradors i que el mateix lloc els transmet. “Et deixes envair per l’indret on ets i, a més, les històries agafen una vida diferent a cada lloc”. El joc implica també l’espectador. De vegades pot triar qui explicarà el conte, de vegades necessita entrar més a fons en un ambient i en una ficció. “Però una cosa és segura: les ‘racontades’ són sempre vives, ja que en el mateix moment estem creant". En aquest sentit, el narrador també és un creador, "perquè l’espectacle mai és el mateix, i cal recrear, fer de cada moment una recerca, tot buscant les paraules, explicant les històries amb un feedback i una energia sempre diferent".
La propera aturada d’aquest menut espectacle ple de sorpreses és a Vilanova del Vallès, el 5 d’abril, en un acte que s’inclou en els 30 anys de la independència del municipi. La intenció és que hi hagi més pobles i més sessions. “El que fem són contes itinerants, fets a mida. Les ‘racontades’ són properes, autèntiques, austeres, amb un pressupost molt assequible per als Ajuntaments”. No cal escenari, ni equip de so, només un espai i un públic. El repertori inclou diversitat, “som totalment adaptables, només cal que ens donin un tema i anem fent”. Són un recital que s'adapta al que convingui, ple d’improvisació, de paraules, de cançons, de relats curts, d’anècdotes. “El millor de tot plegat és la resposta del públic, que sempre és genial”, diuen, orgullosos. L'espectacle assegura una molt bona estona, conduïda gràcies a la destresa dels ‘racontistes’, al fet d’estimar-se la seva professió i al la voluntat d’intentar oferir sempre una sessió fresca, directa i emotiva. Si els veieu passar pel vostre poble, no cometeu l’error de no ser-hi, que segur que valdrà la pena.
Foto: Esteve Plantadadimecres, 12 de març del 2014
diumenge, 9 de març del 2014
SIN RUMBO
Allá donde el rocío dejó su gota
se hizo un camino con lentejuelas azules.
Un vaivén lo mece y lo crece
otro vaivén lo regresa, lo nutre, lo goza.
dissabte, 8 de març del 2014
VUIT DE MARÇ de MARIA-MERCÈ MARÇAL
Vuit de març
*Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Maria-Mercè Marçal
Bruixa de dol
WISLAWA SZYMBORSKA
Posibilidades
Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas
del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.
De “Gente en el puente” 1986
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas
del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.
De “Gente en el puente” 1986
NADA DOS
VECES
Nada sucede dos veces
ni va a suceder, por eso
sin experiencia nacemos,
sin rutina moriremos.
ni va a suceder, por eso
sin experiencia nacemos,
sin rutina moriremos.
En esta escuela del mundo
ni siendo malos alumnos
repetiremos un año,
un invierno, un verano.
ni siendo malos alumnos
repetiremos un año,
un invierno, un verano.
No es el mismo ningún día,
no hay dos noches parecidas,
igual mirada en los ojos,
dos besos que se repitan.
no hay dos noches parecidas,
igual mirada en los ojos,
dos besos que se repitan.
Ayer mientras que tu nombre
en voz alta pronunciaban
sentí como si una rosa
cayera por la ventana.
en voz alta pronunciaban
sentí como si una rosa
cayera por la ventana.
Ahora que estamos juntos,
vuelvo la cara hacia el muro.
¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Como una flor o una piedra?
vuelvo la cara hacia el muro.
¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Como una flor o una piedra?
Dime por qué, mala hora,
con miedo inútil te mezclas.
Eres y por eso pasas.
Pasas, por eso eres bella.
con miedo inútil te mezclas.
Eres y por eso pasas.
Pasas, por eso eres bella.
Medio abrazados, sonrientes,
buscaremos la cordura,
aun siendo tan diferentes
cual dos gotas de agua pura.
buscaremos la cordura,
aun siendo tan diferentes
cual dos gotas de agua pura.
divendres, 7 de març del 2014
diumenge, 2 de març del 2014
dimecres, 26 de febrer del 2014
dimarts, 25 de febrer del 2014
dilluns, 24 de febrer del 2014
CONTES A L'ASTROLABI amb en RUBÉN MARTÍNEZ SANTANA
Etiquetes de comentaris:
activitats,
contes a l'Astrolabi
DIVENDRES DE CONTES AL PLA DE LA CALMA amb l'ALEKOS
Etiquetes de comentaris:
activitats,
divendres de contes al pla de la calma
dimarts, 18 de febrer del 2014
TODOS LOS VERBOS
Recoger tu voz del olvido para traer el día al duermevela de la mañana.
Dudar de si el tiempo se detuvo o sencillamente despareció.
Anudar tus huellas en los dedos de mi mano para que las ráfagas del viento no las borre.
Embestir la mañana como quien sale al Coliseo sin más armas que la curiosidad por lo incierto.
Asistir a las derrotas con dulce de leche para embadurnarlas hasta dibujarles una sonrisa.
Revocar todas las decisiones para empezar de cero.
Imitar los sonidos del grillo y sentir que vuelves a estar dentro.
Entorpecer el paso a las ingratitudes para que entiendan que no son bienvenidas.
Librar batallas de piel y de susurros hasta que los cuerpos se desvanezcan.
Permanecer en la orilla imaginando todo lo que hallaré al otro lado cuando cruce.
Hacer estallar con un simple golpe de bolsa las dunas de silencios que nos separan.
Emerger del gemido al gesto, del gesto a la mejilla, de la mejilla a lo frágil, de lo fràgil al paisaje, del paisaje al cobijo, del cobijo a ti.
diumenge, 16 de febrer del 2014
AMOR A PRIMERA VISTA de WISLAWA SZYMBORSKA
WISLAWA SZYMBORSKA - AMOR A PRIMERA VISTA
Ambos están convencidos
de que los ha unido un sentimiento repentino.
Es hermosa esa seguridad,
pero la inseguridad es más hermosa.
Imaginan que como antes no se conocían
no había sucedido nada entre ellos.
Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos
en los que hace tiempo podrían haberse cruzado?
Me gustaría preguntarles
si no recuerdan
-quizá un encuentro frente a frente
alguna vez en una puerta giratoria,
o algún "lo siento"
o el sonido de "se ha equivocado" en el teléfono-,
pero conozco su respuesta.
No recuerdan.
Se sorprenderían
de saber que ya hace mucho tiempo
que la casualidad juega con ellos,
una casualidad no del todo preparada
para convertirse en su destino,
que los acercaba y alejaba,
que se interponía en su camino
y que conteniendo la risa
se apartaba a un lado.
Hubo signos, señales,
pero qué hacer si no eran comprensibles.
¿No habrá revoloteado
una hoja de un hombro a otro
hace tres años
o incluso el último martes?
Hubo algo perdido y encontrado.
Quién sabe si alguna pelota
en los matorrales de la infancia.
Hubo picaportes y timbres
en los que un tacto
se sobrepuso a otro tacto.
Maletas, una junto a otra, en una consigna.
Quizá una cierta noche el mismo sueño
desaparecido inmediatamente después de despertar.
Todo principio
no es más que una continuación,
y el libro de los acontecimientos
se encuentra siempre abierto a la mitad.
Wislawa Szymborska- Polonia
Versión de Abel A. Murcia
EL FINAL DEL DIA XXIX
Aquest final del dia, que és com un principi de tot, porta la veu d'un somni que ha traspassat les fronteres del que li és permès i, fent-s'hi notar, ha cridat més enllà del so del mar que ha dibuixat i ha posat en primeríssim primer pla una mà que busca el tacte prohibit entre fragments de temps passats. I més juganer encara, ha deixat petja en uns llavis amb tres petons robats per dir el bon dia als ulls, ara oberts, del present matinal. Com un vianant que no sap de fronteres, l'absurd entra i surt aclucant l'ull com si obrís la cerimònia del joc i de la lleugeresa, però l'onada abrupta ofega la inspiració i deixa un bassal d'enyorança impossible d'empassar. Els minuts es fan densos i el cos no sap trobar la verticalitat. La paradoxa arriba enfundada en una espasa que fereix pels dos cantons quan la imatge s'esvaeix i amb ella la sensació plaent i, alhora, es clava fins al fons de l'os si hi roman. Aquest principi del dia és, també, la suma de molts finals que fan l'aparició entonant cançons que evoquen blaus intensos o matines davant la Catedral... o infinits perquès que s'escapen per la línia juganera de les bigues imaginàries d'un escenari que es compon i es descompon com núvols a mercè del vent.
dijous, 13 de febrer del 2014
dimarts, 11 de febrer del 2014
EL DRAGÓN DORMIDO
Cuando irme es trazar un camino hacia ninguna parte, despierto al dragón dormido del pozo profundo de lo incierto y vuelo con él por las laderas abruptas hasta llegar al sinfín de los días. Allí observo el reflejo de mis huellas y las veo corretear de un lado a otro dejando los labios al desnudo mientras silban recuerdos. Tomo de ellas el farolillo de los luceros y lo pongo ante mi, colgado de una caña. Su luz potente activa mi brújula que, sin más, desmenuza todas las sendas posibles, olvidadas, aparecidas..., no importa si angostas o curvas, como tampoco si fueron habitadas por otros latidos, si se vistieron de locura para detener el paisaje o si las entrañas les cerraron el habla... Y entonces, como si fuera un espejismo de arena blanca, aparece ante mi, luminoso, único... el sendero que tal vez consiga atraer mis pasos.
dissabte, 8 de febrer del 2014
dimecres, 5 de febrer del 2014
UN SEGUNDO ANTES...
Un segundo antes, se imaginó que llegaba hasta lo más alto de la silla y que desde allá podía alcanzar el bolsillo de su americana para dejarle un mensaje de esos que se recuerdan siempre, pero el forense lo escribió muy claro: parada cardíaca.
diumenge, 2 de febrer del 2014
MUNT DE MOTS, UN FESTIVAL DE CUENTO a la REVISTA TANTÁGORA
MUNT DE MOTS, UN FESTIVAL DE CUENTO. Alicia Molina
¿Cuántas orejas necesita un cuento para ser contado? O si lo prefieren ¿basta una voz para que una historia cobre vida? Sin olvidar, por supuesto, el impulso inicial que lo gesta, sea el deseo de ser, como cuento, ¡claro! O el de compartir con el otro… O el de viajar, crecer, transformarse… En cualquier caso, echando líneas paralelas entre los cuentos y el Festival de Narración Oral de Barcelona, Munt de Mots, descubrimos que también el Festival nace y crece como una historia, con sus protagonistas, propósitos, dificultades, alianzas… Solamente hizo falta que un día alguien lanzara al aire esas palabras tan poderosas como “había una vez…” y que empezara todo.Y realmente, ¡todo empezó! Desde hace cuatro años, la tercera semana de octubre llena de cuentos la ciudad de Barcelona (y sus alrededores, como pasó en esta última edición, que las historias se esparcieron en otras ciudades como Cardedeu, Gavà, el Masnou…). Cuentos para niños y adultos, talleres, conferencias, jam’s sessions… sesiones como las “Cuentae Linguae” en que se cuenta en más de cinco lenguas diferentes. Casi en su totalidad gratuitas, para llevar los cuentos a todos y a todas partes: a lugares de tan comunes como bibliotecas, centros cívicos, ateneos, bares, plazas, parques, teatros… con la intención de promover, consolidar… la narración oral en esta ciudad, en este país.
Pero empecemos por el principio: la primera edición del Festival se sitúa en octubre de 2010. Antes no existía en Barcelona una propuesta cultural que se le pareciera. Lo que sí que había era una participación creciente en diferentes actos relacionados con la narración oral (ya fuera en bibliotecas, centros cívicos, bares…) por parte de narradores, algunos formados en talleres de narración, que llevaron de manera natural a la necesidad de crear el Festival Munt de Mots.
Para dar cobijo al Festival, se creó la Associació Munt de Paraules por iniciativa del catalán de origen venezolano, Rubén Martínez Santana, director y alma mater del Munt de Mots, además de narrador oral (este año celebra su treinta aniversario), pionero de movimientos de narradores orales en otros tres países, además de formador de narradores, escritor y músico. Él mismo propuso, también, un equipo que durante 4 años está haciendo posible el Festival con una línea claramente ascendente en cada una de sus ediciones tanto desde el punto de vista de la oferta, como de la participación.
Pero ¿cómo permanece en pie un Festival de esta envergadura sin ninguna ayuda directa por parte de la Generalitat o del Ajuntament de Barcelona? Es en esta parte de la historia en la que se necesita tener la audacia de un joven guerrero, la astucia de un alma sabia y la nobleza de un caballero para ir derribando obstáculos y dibujar puertas allá donde aparecen muros.
En este sentido, la Associació Munt de Paraules estableció, en un principio, una alianza estratégica con el Centre Cívic Pati Llimona, con la Fundació Romea y con Biblioteques de Barcelona. A partir de esta alianza, la Associació ha construído el Festival Munt de Mots distribuyendo los costes de su realización, de modo que los honorarios profesionales de los artistas invitados corren por parte de las más de 35 distintas instituciones (contando las 15 bilbiotecas como una sola entidad) que albergan sus espectáculos. Los gastos de oficina y la logística de organización, son cubiertos por el Centre Cívic Pati Llimona. Las Biblioteques facilitan espacios y cubren honorarios profesionales de los conferenciantes. La Xarxa de Centres Cívics (ahora asimilada al Institut de Cultura) asumió en una de las ediciones del Festival, los costes de impresión de los programas de mano y carteles, aunque para este IV Festival, del octubre pasado, se tuvo que buscar ayuda a través de la creación de un verkami para poder pagar los costes del programa de mano y carteles.
Por otro lado, el hecho de que en los últimos años la Cultura se haya visto relegada de las apuestas y ayudas institucionales ha propiciado que tanto las organizaciones privadas como las públicas sientan la necesidad de impulsar nuevos proyectos desde la cooperación y participación entre unos y otros. En este sentido, el Festival ha encontrado apoyo en organizaciones tanto locales como internacionales (Museu de la Música, Casa Amèrica Catalunya, Red Internacional de Cuentacuentos, etc.). Mirándolo bien, estos apoyos siempre son un viaje de ida y vuelta: el Festival se nutre de prestigio y las entidades se alimentan de propuestas de trabajo y de la asistencia de un público potencial.
Pero nada de esto no llegaría a ningún puerto si el Festival no contara con el apoyo incondicional de un equipo de personas voluntarias. Sin duda alguna, esta es la clave para deducir que a pesar de las dificultades, Munt de Mots no sólo sigue adelante, sino que cada año pone el listón más alto y consigue superarlo gracias a la voluntad, la confianza, el compromiso, la lealtad, el tesón… de este grupo de personas que pone al servicio de la narración oral toda la ilusión, el amor, la creatividad… y su tiempo para hacer posible el Festival.
Este equipo es el escaparate de todo lo que se cuece en esa semana de cuentos, talleres… Hacen de guías de los narradores visitantes, los acogen en sus casas, los asisten en sus actuaciones… Además de llevar un registro de cada actividad en cuanto a la asistencia, fotografías, reseñas… Gracias a ellos, el Festival puede reducir sus gastos, hacerlo sostenible y, sobretodo, posible.
Este mérito del equipo de voluntarios no quita responsabilidad a las instituciones que tendrían de velar por facilitar todas y cada una de las posibilidades para que iniciativas como el Festival tuvieran la garantía de poderse llevar a cabo y recibieran legitimidad institucional. Ojalá fuera así. Ojalá pudieran valorar la presencia en la ciudad de profesionales de reconocida trayectoria nacional e internacional dentro de la narración (el año pasado vinieron narradores de los cinco continentes). Ojalá se dieran cuenta de cómo se nutre la ciudad al participar de estrenos artísticos inéditos de un oficio tan antiguo como es el de la narración oral y que hace tan solo 30 o 40 años que ha vuelto a ocupar las plazas, las bibliotecas, los bares… para quedarse porque forma parte de la esencia humana.
Mientras tanto, como narradores, como público, como voluntarios… hagamos que este Festival siga cumpliendo años y esperemos que sea, literalmente, el cuento de nunca acabar.
Aquí podéis ver la galería de fotos del evento.
- See more at: http://revistatantagora.net/munt-de-mots-un-festival-de-cuento-alicia-molina/#sthash.dhvHBlzA.dpuf
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


.jpg)













.jpg)

.jpg)







