HANDBOL FEMENÍ A CARDEDEU

Són les 8h del matí. Em vaig despertant a poc a poc. És dissabte i avui ens toca jugar fora de Cardedeu, i com que no vull arribar tard (ahir quan vam acabar, l'entrenador va demanar puntualitat, sobretot) faig tot el que he de fer amb temps per no agobiar-me, o sigui que em vesteixo i esmorzo bé (no vull quedar-me sense forces enmig del partit d'handbol) i surto de casa amb la mare.

Avui farem un bon partit. L'equip contrari està per sota nostre; segur que les guanyem, però no ens podem confiar perquè de vegades hem tingut sorpreses desagradables.

Deixem de banda les esperes inevitables d'uns i altres en el punt de trobada i centrem-nos en el partit. Comencem bé; anem marcant nosaltres i portem avantatge de cinc gols. Això estarà xupat! Fem una bona defensa i les dues extrems de l'equip contrari no és que l'encertin gaire, pobretes. Al cap d'algunes jugades, però, l'extrem esquerre ja li ha trobat el punt feble a la nostra portera i comença a clavar-li gols pel mateix forat. El nostre entrenador demana temps mort. Cap problema, tornem al joc amb les idees clares. Acabem la mitja part amb dos punts de diferència, que no han de suposar cap problema, esperem, per als pròxims 28 minuts.

A la segona part sembla que a l'equip contrari li hagin donat instruccions per derrotar un exèrcit de bàrbars. D'on han treta tanta força? i rapidesa? i habilitat? i precisió? En un moment ens han empatat i en un altre moment ens han superat.

De cop el cel s'ha enfosquit i entre nosaltres només sentim els crits de l'entrenador, les males cares per les vadades que fem quan ens passem la pilota i ens cau, o fem passos... i ens anem minant poc a poc d'impotència i frustració quan la pilota per desena vegada topa al pal, al maleït pal (com és que quan són les altres que llencen a porteria el xoc contra el pal fa entrar la pilota i a nosaltres ens l'escup cap enfora?). Queden 12 minuts de partit, suficients per remuntar, però no podem. Fa estona que algunes han deixat de creure-s'ho. Fa estona que hem deixat de ser un equip. Com un escamot de revolucionaris sense rumb, hem cridat internament al "sálvese quien pueda". Hem perdut de 9.

Com pot ser? Totes les nostres jugades practicades i apreses, totes les hores de físic, tots els bons consells se n'han anat en orris quan hem vist el marcador. A l'alegria i la força i la seguretat i la superioritat de les altres nosaltres ens hem anat fent petites, maldestres, maleint el passi d'una nostra companya que ha fallat, sentint-nos impotents sense saber com sortir d'aquell malson, deixant de fer joc d'equip, però alhora volent fer que les coses vagin bé (de vegades tirant a cegues), però incapaces de trobar la manera.

Quan se sap que un partit està perdut? Per a algunes, en el moment exacte en què empatem. Per a altres, quan el contrari ens supera d'un o dos gols... N'hi ha que no el donen per perdut fins que l'àrbitre no xiula final de partit. Sigui com sigui, només que alguna llenci la tovallola, el partit està ineludiblement perdut. És impossible remuntar quan el desànim es va escampant entre totes com una infecció silenciosa. Aquest és el nostre pitjor contrincant: el poc control de les nostres pròpies emocions. Ja ens poden ensenyar tècnica, ja ens poden fer físic fins aguantar hores i hores... si no ens ajuden a ser conscients del que ens passa i tenir estratègies per controlar els nostres estats d'ànims no farem res.

Potser el model d'entrenament actual funcioni per als equips masculins. Però està clar que en els femenins és urgent una altra mirada i, en conseqüència una altra actuació. No som iguals (tot i que m'agradaria pensar que hauríem d'intentar que els incentius i els estímuls per lluitar per un objectiu es fessin sempre des de una actitud respectuosa, saludable i fora d'aquells models que mostren algunes pel·lícules ianquis sobre com tracten els seus soldats per "motivar-los"). És possible que quatre crits a uns nois els doni prou adrenalina per sortir a menjar-se el que calgui com si es tractés d'un circ romà, però les noies necessitem unes formes que connectin més amb la persona i les emocions que es barallen dins nostre.

Potser ens caldria dedicar-hi més hores extres a aquests aspectes d'autoconeixement, de dinàmiques de grup (potser hauríem de fer coses com a grup al marge dels partits i els entrenaments per fer més pinya), potser hauríem de treballar estratègies de resposta que ens eduqués a saber respondre d'una altra manera davant les dificultats en els partits... Potser necessitaríem entrenadors que ens fessin de mirall d'allò que ens passa sense crits, sense judicis... Potser necessitaríem pares que no ens pressionessin per guanyar o per perdre... Potser necessitaríem que aquests pavellons de tots els esports no reproduïssin tan exactament alguns mals de la societat i que realment fer un esport fos un joc que es juga esportivament.