EL FINAL DEL DIA XIV

Aquest final del dia porta espurnes de trencs d'alba, quan els grills apaguen el seu cantar i deixen pas al vent del matí. Siluetes que zigzaguegen en els misteris de les cantonades per esperar les noves notícies. També porta la visió de l'últim tractor que arrossega a poc a poc les empremtes de l'ahir en un tros de terra que aviat es convertirà en parterre del benestar. Porta escales que ja no pugen ni baixen, esbufecs que estoven la tristesa continguda i àpats en què el silenci té nom i rostre. Porta preguntes que cauen en un terreny de ningú i somnis que miren de lluny amb la cara tapada pel desconsol. Porta un pas i un altre i un altre per pujar a torres que fan fitar horitzons diferents en què fer ressonar els versos que ens hem deixat de dir. Aquest final del dia porta, fins i tot, dolços fets a casa que tenen gust  al primer bany salat quan les algues s'enreden amb els peus i els últims crancs que encara queden cuiten a amagar-se pensant-se que ja ha arribat l'estiu. I porta un carta. Una carta que no s'adreça a cap dels tres Reis Mags ni tan sols té la intenció de fer una demanda amb bons propòsits. És una carta en blanc, per acomiador-nos d'allò que per fortuna o per dissort ja no és amb nosaltres. Una carta infinita com les vides que hem deixat enrere i com totes les que ens esperen.