ISABEL CERDÀ

Estimada Isabel,

Tota la vida entestant-nos a ser immortals, a fer possible la continuïtat de l'amor després de la mort (ai, si Ausiàs March ho hagués descobert, això), preocupant-nos per la idea de què quedarà de nosaltres un cop hàgim desaparegut, com ens recordaran... i ara ve el facebook i ens ho facilita com cap filosofia, doctrina, creença ho ha fet: crea un compte al facebook i i la teva petja en aquest món romandrà per sempre entre els vius.

Ja veus, Isabel, després de tants mesos, encara veig la teva cara en la meva llista de possibles amics, acompanyada amb el suggeriment que t'hi afegeixi. És clar, per a aquestes xarxes virtuals un petit rastre és senyal inequívoc que hi ha vida o n'hi ha hagut per aquestes esferes estranyes i, això ja no s'esborra. Com si et poguéssim oblidar.

Quina paradoxa!

M'imagino algú que flirtejant amb les connexions doni amb tu i que cliqui esperançadament en la línia d'afegir-te com a amistat. Per una banda és tornar-te aquí, amb nosaltres, a la nostra quotidianeïtat, però per una altra, hi ha una espera que podria fer sentir el vertigen que provoca el buit. El buit del silenci, el buit de les absències... i que porta al ple de les enyorances.

Quina merda!

Facebook, premis literaris per a sant jordis de Pasqua... No, si no te'n vas... Vas apareixent de tant en tant en una conversa, en un paisatge, en una expressió, en un poema d'en Parcerisas, en una pel·lícula... o en el missatge virtual de "gent que potser coneixes" i apareixes tan plena de tot que fins i tot jo em crec que continues aquí.