EL DRAGÓ

Cada nit, quan els llums il·luminen les façanes, el dragó baixa la paret blanca buscant aliment. I cada nit, la nena el mira, el saluda i li demana a sa mare que l’hi agafi, que el vol tocar. Al principi el dragó es resistia, genèticament està preparat per fugir de tot allò que se li acosti i seguint el seu instint ha arribat a ser un dragó de mitjana edat i n’està orgullós, ara ja no se’n resisteix. És inútil. Aquella dona té unes mans ràpides i sempre l’acaba agafant. Li diu alguna cosa que no entén i nota unes altres mans, suaus com la seda, càlides com les parets després d’un dia de sol i es deixa amanyagar. Sorprenentment, hi confia. Des dels seus ulls només veu una llum verdosa que el miren. Li agrada. Després la nena el deixa anar i ell busca menjar al costat del fanal.

Passa el temps. El dragó és més gran i la nena, també. Ara és el mateix dragó que baixa fins on és ella perquè l’agafi. A ell i a totes les cries. Les mans de la jove els acaricia un a un mentre els diu coses que ells no entenen, però senten que parla el mateix llenguatge. Després, com cada nit, la noia es desplaça fins a l’aparell de música i els dragons comencen a dansar amunt i avall. La paret es converteix en una pista de ball. Ella pica de mans i fa girar les rodes de la seva cadira al compàs de la música. La nit avança. Tothom descansa. Els dragons guaiten les llums.