ENYORANCES D'ESO

Aquesta nit enyoro els nois i noies d'ESO. Als més petits, quan comencen a primer i no saben on aterren i miren les parets de les aules com si fossin un element estrany imposat a les seves vides... i als més grans quan els afectes han instaurat un codi de respecte i confiança que va més enllà dels dogmes i els currículums.

Aquesta nit ploro per companys que no tornaré a veure, al costat dels quals he après que es pot ensenyar amb alegria, amb rigor... però sobretot amb aquella tolerància que et fa fabricar un vestit a mida per a cada persona. I enyoro els companys amb qui hem cregut una manera d'ensenyar i de fer persones. Enyoro el saber-me en una casa plena de racons per endreçar, sí, però viva i amorosa per a tots els qui entraven per aquella porta.

Aquesta nit enyoro massa coses que han format part de mi i que de cop han desaparegut com si es tractés d'un contagi mortal, com si tot el que hagués existit formés part d'un núvol viatger, que està de pas, i que em mira dient-me que allò que em pensava, allò pel qual hem deixat ànimes i hores només era un miratge, una seqüència d'un temps fràgil i sense futur.

Aquesta nit, que en fa de nits, intento mirar cap endavant enfocant uns altres ulls, aquells que un dia, en unes altres parets, vam compartir ingenuïtats i que ara, ja adults, dibuixen un altre escenari en què desplegar raons i històries i em sento afortunada de trobar en ells i en els nous companys l'alè generós i alegre del que havia perdut. I començo a riure i a sentir que val la pena seguir-ho intentant per ells. Només per ells. Com el riu que segueix el seu curs perquè necessita trobar el mar que l'empara i l'acull.