El formulari
/ 21.07.2013
Emplenar el formulari podia ser, a simple vista, una feina fàcil: nom i cognoms, lloc de naixement, professió, però quan Inés arriba a l’apartat de “records d’infantesa” tot se’n va en orris. No en té ni un en la seva memòria. Sense esma, deixa caure el bolígraf dels dits i trasllada la mà al front per suportar el pes del buit mordaç. Un altre cop amb la mateixa cantarella? Es diu a ella mateixa mentre un gest de derrota es despunta per la cara.
La funcionària, que està repassant papers a l’altre cantó de la taula, la ignora. Inés s’esprem el cervell per rescatar algun record, però és inútil i ella ho sap. Les primeres imatges difuses que comencen a agafar forma dins el seu cap són, tot just, de la celebració de la seva majoria d’edat.
El temps corre, però, i l’oportunitat de presentar-se, per fi, a una prova per accedir a la feina que sempre ha desitjat, “creadora d’escenaris per viure històries per un dia”, és al davant i no la pot deixar perdre. Així que sense pensar-s’ho ni un moment, i fent una demostració directa del seu talent per construir mons ficticis, tal com exigeixen en el perfil de la futura persona a contractar, comença per ella mateixa, per una mena de filat de records d’infantesa que necessita construir.
I s’imagina a ella envoltada d’una família extensa i amorosa (tres germans? Millor cinc, pensa, sobretot pel traç tan simpàtic que fa amb la seva panxeta rodona el número cinc en escriure’l). Un família d’aquelles en què una àvia materna cuina els plats més saborosos i explica les històries més increïbles sota la llum d’un canelobre. I continua la seva història imaginària: en aquelles hores, aixoplugats per l’escalfor de les espelmes, els morts i els vius van i tornen de les seves paraules fent joc amb les flames i Inés i els seus germans escolten bocabadats sense que res més que el relat tingui presència en les seves vides.
També s’obliga a crear records dels estius i veu la casa de la platja quan el dia s’allarga i la sal es barreja amb el gust de les móres i el capvespre decora el mar de grisos i la barca bressola l’hora de la pesca i tot sona a xiuxiueig.
I encara dins el seu cap hi ha espai per als éssers especials i construeix mentalment el dia en què li regalen la Runi, la seva gata preferida. És una boleta blanca que amb el temps, a més de transformar el pèl en una superfície de ratlles, es converteix en la seva acompanyant fidel. El seu avi diu que és el gat més intel·ligent que ha conegut mai. I no s’equivoca. Sap de l’olor de les persones i dels seus moviments abans que no arribin a casa. Aleshores es posa allà, darrere la porta, esperant-los, com un gos guardià que dóna la benvinguda a qualsevol hora.
En aquest moment atura l’escriptura. Les llàgrimes han començat a fer dibuixos pel paper. Ja n’hi ha prou, pensa. I dóna per acabat el formulari, amb totes les caselles emplenades i amb l’esperança que la cridin per començar a treballar com més aviat millor.
S’acosta a la funcionària i li entrega la documentació: el formulari, el carnet d’identificació civil, el d’identificació laboral i el d’identificació familiar en què es detalla la seva residència fins als 18 anys a l’Orfenat de les cases verdes per als nens sense històries.
