Madame Butterfly o la història d’una renúncia
/ 19.07.2013
El Liceu tanca aquesta temporada amb l’òpera estrella de Giacomo Puccini: Madame Butterfly, una història d’amor tràgic com és de preveure en els textos del compositor italià, que ja es va estrenar el passat mes de març i que aquests últims dies de juliol torna a oferir-se a un públic delitós de sentir-la i de viure-la.
Madame Butterfly
És gràcies a títols com la Madame Butterflyo L’Elisir d’amore que el Gran Teatre del Liceu ha anat trampejant la temporada, però no hem d’oblidar que al mes de setembre fa un ERE i que darrere de tot el glamour que s’hi respira, l’apujada del 21% ha fet que hi hagi produccions que costen molt d’omplir. No és el cas de Madame Butterfly, que ha fet ple de taquilla i que de ben segur complirà amb escreix les expectatives dels assistents en aquesta segona tanda de programació amb aquesta història clàssica que fa plorar d’emoció.
L’argument descriu l’enamorament (o és encapritxament?) d’un oficial de la marina nord-americana cap a una joveneta de 15 anys i com aquesta en queda enlluernada. L’espurna d’amor acaba en matrimoni, en posterior tornada del marit cap als Estats Units mentre ella, embarassada, es queda esperant-lo amb la seva criada. L’espera dura tres anys i malgrat que ella no perd l’esperança que vindrà a buscar-la, quan arriba a Nagasaki ell s’ha tornat a casar amb una ciutadana nord-americana i assabentat de l’existència del fill vol endur-se’l per proporcionar-li una vida dins el model occidental. Després de tanta espera, i davant de l’evidència del desamor, ella se suïcida.
A banda de ressaltar algunes de les àries més belles, com seria tot el duet que fan els protagonistes abans de finalitzar el primer acte (és aquí on les llàgrimes s’escapen de les òrbites i reguen les galtes a discreció) o el sublim Un vel di vedremo que més que un cant és un monòleg que t’arrenca l’ànima, o l’ària que fa l’oficial de marina al tercer acte Addio fiorito asil, curta i intensa per deixar-te immobilitzat entre el vellut de la butaca… A banda, dic, de ressaltar una bellesa musical majestuosa,Madame Butterfly és la història d’una renúncia. La renúncia per part de la protagonista a la seva família, a la seva religió i cultura; la renúncia a altres possibles amors, al seu fill… En definitiva, és la renúncia a ella i a la vida en el nom d’un amor que ara qualificaríem de poc saludable.
Aixoplugats en models d’amor tràgics que han proporcionat històries intenses en la literatura o en l’art en general, em pregunto si no haurem traslladat alguns dels codis de comportament de la ficció a les nostres relacions del dia a dia (o és a l’inrevés i és la vida quotidiana que ha contagiat l’art de les seves tragèdies humanes?). Sigui com sigui, la història de la Madame Butterfly,despunta en submissió, indefensió, baixa autoestima, desarrelament del grup familiar o cultural, comportament obsessiu, mirada dicotòmica davant la realitat, incertesa pel que fa a la decisió de l’altre… En definitiva, un còctel mortífer per garantir l’aniquilació d’una persona. En aquest sentit, no podia haver-hi un altre final per part de la protagonista que la mort.
És curiós constatar que hi ha relats de vida que no surten dels paràmetres del drama o la tragèdia. En el cas de la Butterfly, és una joveneta “entregada” a un oficial de la marina nord-americana (sembla que van haver-hi moltes butterflys un cop acabada la Segona Guerra Mundial que van veure les seves il·lusions amoroses, amb soldats nord-americans, truncades per unes esperes, un cop se’n tornaven al seu país, que no arribaven mai a la seva fi), però en la literatura juvenil més o menys recent, recordo la saga de Crepuscle i l’impacte mediàtic que va exercir entre les adolescents i com també en aquesta ocasió torna a ser la jove protagonista d’aquestes històries de vampirs que renuncia a tot per amor.
Deixant de banda la voluntat aventurera i fantàstica d’aquesta saga vampiresca o molts altres títols que també destil·len aquesta ètica del sacrifici, crec que és un motiu de reflexió posar consciència sobre quins models amorosos anem perpetuant a través de la literatura i de l’art en general i quins assaigs de canvis podem incorporar per anar entrenant noves maneres de construir relacions amoroses que es facin des de l’assertivitat, l’autoconfiança; des d’una mirada calidoscòpica que eduqui que l’amor probablement té més a veure amb el fet d’anar sumant d’aquí i d’allà que no amb el de renunciar… Amb la idea (encara que molt anomenada mai no està de més recordar-la) que l’amor quan fa mal deixa de ser amor i passa a ser una altra cosa… Amb la necessitat de connectar amb un mateix, d’obrir-se a la vida, de confiar…
Mentre aquests nous models de relacions van entrant de mica en mica a formar part de futures obres siguin literàries o siguin en el camp artístic que siguin, contemplem i gaudim la música d’aquesta Madame Butterfly i deixem-nos morir amb tanta bellesa.
