CARROS DE FOC

De la travessa "Carros de foc" hi hauria moltes coses a dir. La immensitat, el repte, el bon rotllo de tota la gent que et trobes i que t'acull... La primera topada amb aquelles muntanyes em van deixar en estat de xoc. Aquí reprodueixo algunes idees que vaig escriure a la meva llibreta:

Estant aquí, el temps pren una dimensió d'estaticisme, de no avançar perquè la permanència és constant. Aquí s'ha instal·lat la perpetuïtat. No hi ha un abans i un després. Per a aquestes muntanyes no passa el temps. Aquestes pedres, aquestes roques han existit sempre i han presenciat allò que en algun moment ens ha semblat als humans un pas per a la humanitat. Què ridículs que som! Hi ha alguna cosa més pretenciosa que creure's que el temps, la vida giren al nostre voltant? Des d'aquí t'adones i comprens que el temps no existeix; és una il·lusió nostra per no saber interpretar la grandesa de l'existència.