"Aunque ya nada pueda devolverme las horas de esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no debemos afligirnos, pues siempre, la belleza subsiste en el recuerdo".
William Wordsworth
Fa temps que els finals del dia porten rastres molt antics, de quan el temps viatjava a peu, les matinades glaçaven les parets de casa i els llençols es convertien en les cabanes perfectes per aixoplugar els somnis. En aquells dies, el teu cant inundava la casa d'àries, tangos, ranxeres o coples mentre anaves amunt i avall sense parar. Amb aquella tenacitat que fabriquen les persones que han transitat camins pedrosos atiaves el foc quotidià amb la teva entrega i ho feies d'una manera que tot semblava fàcil. Voluntat, indulgència, temprança i moltes altres virtuts han guiat els teus passos, seguint la dita que el iaio Ramon va deixar escrit en les nostres cèl·lules "el hierro caliente estira".
Ara, el dia a dia desplaça, galopant, sense sentits que fan caure els quadres de les parets gairebé sense ni tocar-los. Les fotografies aturen les mirades per conservar el record indemne de moments que es dibuixen retallats com els paisatges que mires darrere la mullena.
Ara, també, el respirar es fa lent i un voldria que en descórrer les cortines dels finestrals, l'escenari que apareix a l'altra banda, en fos un altre. Un voldria que el futur incert no tingués pressa per arribar-hi, que permetés fer l'exercici d'acceptar la desefervescència de les roses, sense lliurar batalles inútils, només aprenent a ser-hi tal com el moment ho disposa. No-res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada