El final d'aquest dia llisca per una passera fràgil, a sota de la qual naveguen cases que treuen els llençols per les finestres i espolsen les engrunes de les torrades de l'esmorzar del matí, mentre el gat va traient les urpes i s'engarrinxa en la cadira de boga com si els fils fossin la tija esmolada d'un gran guerrer. També hi naveguen paraules abandonades a la sort que un dia es van quedar sense poder sortir dels llavis d'algú. I ara, com si el destí les unís per formar frases que van prenent una fesomia lògica, es bressolen amunt i avall, a dreta i esquerra de les aigües clares del riu imaginari, alhora que el seu pas fa un xiuxiueig suau com les brises que anuncien noves. Més enllà del corrent, desfilen les fotografies familiars per ordre cronològic. Fins i tot, les morts dels desapareguts hi apareixen ordenades. És ara, emmarcades sota aquest vidre protector, que els seus protagonistes han fet les paus amb aquells que en el seu moment la vida no els va donar temps per llimar les friccions inexplicables. Ara naveguen junts en aquest riu de vida i es miren, se somriuen, s'abracen... i accepten que el temps d'estimar és un temps infinit, només truncat per esporàdiques actuacions de la irracionalitat humana. Tot aquest mosaic transparent té un testimoni: una nena que, silenciosa, puja sobre la passera, s'estira i s'aboca a mirar per sota, com si es tractés d'un gran finestral. Veu aquest passar de la vida, la dels seus avantpassats, la seva... i la mira amb ulls expectants... i, amb el desig de crear rutes que connectin els cors més enllà de les vides viscudes, hi llença grapats de terra d'allà per on han transitat cada un d'aquests éssers perquè granet a granet puguin trobar sempre el camí de tornada a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada