QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 5 de gener de 2014

DIBUIXANT EL GÈNERE DE GERARD COLL-PLANAS A NÚVOL

Gerard Coll-Planas. Dibuixant el gènere

 
/ 5.01.2014
Amb la nova Llei d’avortament proposada pel PP, el debat de si tenim dret a decidir sobre el nostre cos segueix més que vigent. A resultes de tanta perplexitat viscuda aquests dies, l’Alicia Molina ha conversat amb en Gerard Coll-Planas, doctor en sociologia per la UAB, professor a la Universitat de Vic i autor del llibre Dibuixant el gènere, publicat per Edicions 96, amb il·lustracions de Maria Vidal i pròleg de Teresa Forcades. De les reflexions compartides a l’entorn del gènere i la sexualitat, ens en fa cinc cèntims.

Gerard Coll-Planas | Foto de Sebastian Freire

Som al bar Pla de la Calma, de Cardedeu, amb els torrons escanyant el segon forat de la corretja dels pantalons a resultes del primer assalt nadalenc i mentre ens servim el te, li deixo sobre la taula totes les meves felicitacions per haver fet un llibre tan clar i tan necessari. I hi afegeixo que hauria de ser de lectura obligada a les escoles i als instituts. A continuació, lloem les il·lustracions de la Maria Vidal per haver aconseguit imatges tan poc connotades pel tema a què fan referència i ell mateix destaca amb vehemència la il·lustració de la portada per tal com representa la síntesi de tot el que planteja en el llibre. Amb els preàmbuls fets, obro la llibreta i engeguem.
Alicia Molina: Em crida molt l’atenció que el pròleg estigui fet per la Teresa Forcades.
Gerard Coll: Per a mi també va suposar un honor poder comptar amb ella. La decisió de demanar-li la col·laboració en el pròleg va venir arran d’haver assistit a una xerrada seva sobre gènere. Vaig sortir entusiasmat i sorprès pel discurs tan potent que acabava de sentir… Barrejava idees dels presocràtics amb les teories més modernes i amb uns plantejaments tan lúcids i rics… que tan bon punt vam tenir enllestit l’esborrany l’hi vam enviar, li vam proposar si volia fer el pròleg i ens va dir que sí.
A.M.: Quin és el punt de partida del llibre?
G.C.: Sens dubte, parteix d’una vivència personal… Del xoc que provoquen en mi preguntes i reflexions al voltant del gènere i de la necessitat de trencar un motlle. Després d’això arriba la meva tesi doctoral sobre aquest tema i la publicació de diferents llibres com La carne y la metàfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer (Egales 2012),  La voluntad y el deseo (Egales 2010), El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad  (Egales 2010).
A.M.: Portes molts anys treballant i investigant al darrere d’aquesta i altres qüestions. Què té d’especial per a tu Dibuixant el gènere?
G.C.: Aquí hi ha les idees claus de la meva tesi i he volgut facilitar-ne la transmissió utilitzant diferents tècniques discursives, incloses les il·lustracions. En aquest sentit, les diferents xerrades que he fet al llarg d’aquests mesos també m’han permès anar “traduint” el material teòric i de recerca de què partia i he anat aprenent a “saber dir” o a “oralitzar” els continguts del llibre lluny del llenguatge acadèmic. Que ningú, però, esperi trobar-hi respostes… Per a mi Dibuixant el gènere és una eina que convida al debat i a la reflexió… teòrica però també política. Perquè, d’acord amb l’epistemologia feminista, considero que no hem de fer creure que som objectius i neutrals, perquè no ho som. Cal que evidenciem quin és el vincle amb allò que produïm. Per tant, en el meu cas l’elaboració teòrica i la posició política són indestriables. Cada una de les xerrades que faig representa una oportunitat per obrir la problemàtica a la reflexió, al debat, a la pregunta interna de dir-nos “on em recol·loco”. Només que amb això contribueixi que una sola persona del públic connecti amb el que explico ja em dono per satisfet.
A.M.: Quin aspecte dels diferents punts que tractes en el llibre consideres que suscita més interès entre el públic que assisteix a les xerrades?
G.C.: Potser el de la transsexualitat i la intersexualitat són els que mostren més interès o controvèrsia. De totes maneres, m’agradaria pensar que el públic mostra interès en aquest punt en concret no tant perquè sigui un dels aspectes més “exòtics” sinó que l’interès no és aliè a les pròpies vivències, al desdibuixament de les fronteres entre dones i homes. Això ens planteja un escenari més obert però també més inquietant. En aquest nou escenari tenim més opcions per redefinir-nos, per redibuixar-nos. En aquest procés estem condicionats per molts factors (la nostra socialització, les normes socials, els nostres desigs inconscients, etc., però no estem determinats. En aquest sentit, un dels objectius que em traço en les xerrades és la de posar èmfasi en la idea de la responsabilitat. Malgrat que no és fàcil perquè tenim molts agents externs que ens “planifiquen” la ruta que hauríem de seguir a la vida (les cançons, els llibres, la publicitat…) depèn també de nosaltres com ens vulguem dibuixar, desdibuixar o  redibuixar el gènere.
A.M.: Per tant, entenc que una persona pot canviar la seva identitat sexual…
G.C.: El tema és que la nostra identitat de gènere i sexual no és una cosa estàtica. Ens hauríem de col·locar en l’’”estar”, entenent l’”estar” com un mode que evoluciona perquè al llarg de la nostra vida estem sotmesos a envellir, a engreixar-nos, a emmalaltir… Per tant, estem en contínua evolució… Ens agrada pensar que “som” com una cosa permanent perquè això ens dóna fortalesa, seguretat… Ens sentim segurs dins les categories socialment recognoscibles més que no assumir què desitgem.
A.M.: Què vol dir ser home o dona?
Són dues categories que pretenen encapsular les infinites formes d’estar en el món: simplifiquen una realitat que és molt més complexa. El que hem de fer és conèixer-nos i entendre’ns i estar en diàleg amb nosaltres i abraçar la nostra singularitat més enllà de les categories establertes… Però això implica conviure amb la incertesa. Repeteixo: les persones som singulars i ens intentem agafar a aquestes identitats tancades perquè ens fa por ser úniques. De manera que hauríem d’entendre les persones al marge de si són home o dona.
A.M.: Parles de conèixer-nos, d’entendre’ns… i jo em pregunto com? Qui ens educa en aquesta mirada cap endins, amb consciència i donant-nos permís per decidir? Qui ha d’assumir aquesta responsabilitat? Malauradament, l’educació sexual a l’escola és una assignatura pendent. Per altra banda, moltes famílies no saben com abordar aquestes qüestions. Mentrestant els joves construeixen la seva identitat i els models sexuals a seguir com poden… I, per si no n’hi hagués prou, la nova llei sobre l’avortament ens col·loca 30 anys enrere en un procés que ha costat molt arribar fins aquí.
G.C.: Anem a pams. Partim de la base que no tenim capacitat de decidir el que vulguem fer amb el nostre cos. No ens podem suïcidar o no en podem canviar les característiques sexuals sense seguir una sèrie de processos legalment establerts,  per exemple. El nostre cos, per tant, no és del tot nostre. Fins a quin punt ho ha de ser? En quins àmbits sí i en quins no? Són coses que hauríem de delimitar, que hem de debatre. El que està clar és que com planteja Michel Foucault, a partir del segle XVIII, amb l’inici del sistema capitalista, l’Estat passa a controlar la població per als seus propis interessos, de manera que  el poder comença a actuar i està molt més  present en els processos vitals com la sexualitat i la reproducció. En aquest marc ens hauríem de preguntar quan considerem que aquest control estatal dels nostres cossos és legítim i quan no ho és: per què ens ha d’impedir avortar sota determinades condicions, per exemple? I això en un context de polítiques socials que permetin garantir que les dones que avortin no ho fan per falta de recursos, sinó perquè no desitgen seguir endavant amb l’embaràs.
I aquest debat s’ha d’abordar sense perdre de vista que cal un plantejament més ampli per combatre les diferències, desigualtats i violències de gènere. Per diversos motius: perquè aquest retrocés en relació a l’avortament mostra la fragilitat del que havíem aconseguit en matèria d’igualtat i perquè cal una educació sexual més potent, que combati les violències, que empoderi les dones en relació a la sexualitat, que reforci el dret a decidir sobre el nostre cos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada