QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

diumenge, 5 de gener de 2014

UNA CARTA ABANS DE MORIR A NÚVOL

Una carta

 
/ 5.01.2014
Explica la història que, una nit silenciosa, sense més brisa que l’alè del futur difunt, fins i tot el cabal del riu va canviar de rumb per no trencar la callada monotonia que s’havia instal·lat a la casa platejada.
Qualsevol que hi hagués entrat, s’hauria trobat amb l’escena principal de l’estança, com la representació d’un fresc immòbil: el cos gairebé inert dins el llit. A la sala del costat, la dona, la cunyada, el germà, els fills amb les seves respectives dones, les quatre veïnes i Martinica, la veïna de la casa del costat i una més de la família, que no parava de mirar el rellotge.
Les hores repicaven sobre el seu puny dret sense que ningú més percebés la seva impaciència, fins que a trenc d’alba, el picaporta va sonar i va portar allò inesperat. Martinica va saltar de la cadira i va obrir la porta a una dona d’uns cinquanta anys que va entrar decidida i se’n va anar directa a l’habitació, amb la urgència de qui ve a practicar una operació a cor obert.
Va seure al costat de l’home moribund i va treure una carta de la bossa de mà que va llegir a continuació davant de l’escolta atenta de tots els assistents.
Estimat Andreu,
Mai no m’hagués fet a la idea que algun dia podria escriure aquestes paraules. He passat gran part de la meva vida creient que ja no existies, que el temps s’havia encarregat de tancar una porta que segellava una història dolça i ingènua com la que s’escriuen als quinze anys.
Creu-me que mai, mai… hauria imaginat que, aixoplugada en la meva butaca, pogués sentir una crida per a l’últim desig d’Andreu Hurtado. No et serà gaire difícil suposar què va significar per a mi sentir el meu nom en aquella pantalla de televisor, descrivint la nostra adolescència, corrent per la plaça del poble, anant i tornant del mas de la Lola o de la bassa d’en Tonet… Vaig donar per fet que m’estava tornant boja. Sort que allà, al meu costat, hi havia la meva filla. Va ser ella qui em va fer veure que tot el que aquella persona estava explicant tenia a veure amb la història que jo mateixa li havia confessat quan vaig considerar que ja tenia edat per conèixer-la.
Ara t’explicaré la història del meu gran amor, recordo que li vaig dir. I ella no parava de demanar-me que hi anés afegint més i més detalls. De manera que quan aquella dona de la televisió va començar a descriure aquest univers oblidat, la meva filla no en va tenir cap dubte, que aquella dona que estaves buscant era jo mateixa. La crida era tan clara com trista: l’última voluntat d’Andreu Hurtado és trobar aquell amor de joventut i demanar-li perdó per haver marxat del poble a la recerca d’un futur més pròsper que ningú, per aquell temps, no sabia on buscar-lo.
Vaig creure que estaves mort. Vaig creure que les teves aventures per aquells mons de déu se t’havien emportat al lloc d’on no se’n torna mai més. O potser això és el que vaig voler creure per no tornar-me boja. T’estimava tant. Quan es tenen quinze anys i tot està per descobrir, l’amor és una poció que enverina els sentits i jo em vaig deixar enverinar fins al moll de l’os.
Espera, no volia dir això… No voldria que les meves paraules donessin a entendre que van embolcallades d’algun retret… Per a res. Sentir que la meva vida estava habitada per tu, per aquell món que creàvem només en trobar-nos, en què em trobava el teu somriure a un mil·límetre del meu… ha restat sempre aquí, amb mi, i durant tots aquests anys, passat el primer moment del buit immens que vas deixar, ho seguit recordant com una de les coses més boniques que m’han passat a la vida… i, segurament, gràcies a aquest amor tan gran que havia sentit amb tu, em va donar ales per trobar altres amors i per cuidar-me i cuidar d’Andrea, la nostra filla.
Ara ja ho saps. Sí, sé que és la història de sempre, però si te l’explico ara és senzillament perquè durant tots aquests anys no hi va haver cap oportunitat de fer-ho.
Espero que hagis estat feliç i…
Andrea no va poder acabar de llegir la carta. El pare li va agafar la mà amb les últimes forces que li quedaven i va deixar que la seva mirada, sorpresa, contemplés aquella dona que tot just havia pres en aquell mateix instant una identitat inesperada… La contemplava com el que mira el món amb l’ànsia que dóna el temps quan ha prescrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada