Cita una cita i tindràs un article. No és un joc de paraules. Ni tan sols un eslògan estiuenc. És la realitat mediàtica més òbvia: darrere de molts titulars de diaris en què esperes fer una immersió sobre el tema en qüestió, el que trobes són moltes cites hàbilment cohesionades que donen l'aparença de contingut, però que mirant l'article cara a cara, al darrere veus algú que ha sabut moure els fils amb les opinions d'uns tercers, però que no ha construït una argumentació amb les seves idees.
Ens fa por mullar-nos? Necessitem els vistiplaus d'uns noms reconeguts per poder legitimitzar les nostres opinions? Sigui com sigui, massa sovint em trobo amb articles que presenten un estructura tan emmascarada com fràgil: darrere d'un primer punt introductori, l'articulista engega amb una primera cita que li serveix per anar embastant, a base de cites encadenades, una opinió que se sustenta en les hipòtesis o conclusions dels noms que les representen, per acabar en una mena de paràgraf conclusiu que, en molts casos, amb la intenció de fer un tancament rodó, també té com a punt i final una altra cita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada