Enyoro el càlid pas del temps quan les fogueres feien petar les branques imaginàries abans que l'hivern entrés a les cases i els abrics tornessin a formar part del gest habitual del matí, abans que les migdiades quedessin emmudides per les pluges o els vents acompassats... I entremig d'aquest enyor tu somreies en els miralls que portaven les aigües tranquil·les i jo em posava dins les butxaques buscant la teva mà per sentir els plecs del teu rastre, la dolçor dels dits llargs...
Quanta remor porten les barques que vénen de tan lluny! Traslladada en aquest viatge sense més equipatge que la pell, entro i surto per les busques d'un rellotge sense rumb i vaig cap a unes esferes que, incertes, em fan mirar el cel cada lluna plena per trobar-hi la sortida d'aquest laberint absurd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada