REVOLTA AL CARRER

Dos-cents segons abans de sortir de casa poc pot imaginar-se que en tombar la cantonada el gos de la senyora Pepita se li creuarà entre les cames i per esquivar-lo baixa de la vorera i just en aquell moment, una bicicleta que passa a poc a poc pel carril bici l'envesteix i ella, fent equilibris acaba mig enganxada entre la cistella del davant i el manillar sense deixar cap forat de visibilitat al ciclista que, impedit per les circumstàncies, perd el control i xoca contra un altre vianant que, àgilment, fa un petit saltironet i s'enganxa als seus cabells i, alhora que busca amb els peus un lloc en el protector de la roda de davant, li va repetint tota l'estona "ho sento, ho sento" i ella entremig del seu lament, hi va fent el tercer temps afegint-hi: "ai, ai!". Mentre tot això passa, el conductor de la bici perd cada cop més potència en el seu pedalar i el control total sobre el ciclomotor que, en aquell moment ja va a la deriva i dibuixa unes esses sobre l'asfalt que fan aturar el trànsit en totes les cantonades. En una d'elles, un altre senyor despistat es veu sorprès per aquell objecte estrany que porta al davant dos vianants que no paren de cridar-li "apartiiiiii's!!!" de manera inútil, com acostuma a passar en aquests casos, perquè novament aquell senyor se suma a la processó humana que va recollint el ciclista que, en aquell moment veu com algú rodola per sobre dels dos caps que té al davant i se li posa a collibé. Amb la sensació de no poder sobreposar-se a tal desequilibri corporal intenta, en va, dir-li que baixi de les seves espatlles, que es desplaci a la part de darrere, que a sobre de la caixa de les verdures i fruites hi anirà més còmode, però sembla que el nou viatger no està disposat a fer-li cas. Fins que en aquest anar-li dient, una altra vianant que és envestida pel ciclista sense ni tan sols adonar-se'n, el desplaça directament gràcies a l'impacte que li dóna de forma involuntària, a la caixa de les verdures i la fruita i ella, com una reina, ocupa el lloc central de les espatlles del conductor que, novament, suggereix el mateix desplaçament que amb l'anterior viatger. La noia, però, com si tingués una visió de futur, pensa actuar amb capacitat gestora perquè veu clar que allà falta algú que posi ordre al trànsit, per la qual cosa, com si estigués en un número de circ, posa els peus a les espatlles del ciclista i, ara sí, dreta, dirigeix els desplaçaments de la bicicleta a dreta i a esquerra fent voltes i rodones com una mena de coreografia, al voltant de moltes persones que no volen perdre's un espectacle que alguns ja apunten com l'última novetat del Circ du Soleil. Tothom aplaudeix quan passen gairebé fregant els vianants aturats per les voreres o els conductors que ara ja han sortit dels cotxes. Els carrers de la ciutat queden col·lapsats perquè la notícia d'aquest número de circ arriba en un tres i no res i la gent es va acumulant a cada cantonada, per les places... Al número de la bicicleta se li suma una banda de músics i més tard, de saltimbanquis, trapezistes, contacontes... La ciutat és un espectacle ambulant i tothom ha deixat les portes de casa obertes. Ja no importa res més que viure el que el carrer ofereix. La pregunta que es fa tothom que es troba més lluny d'on passa això és a quina hora passaran per aquell punt exacte i quan els veuen aparèixer l'obació és un clam que ensordeix les parets dels edificis i les portes es tanquen de cop i ningú no pot entrar a les cases, però no importa, en aquestes moments tota la gent forma part d'un número multidisciplinar humà en què cadascú ofereix el que sap fer i com una processó transformadora d'ànimes caminen buscant nous carrers i noves ciutats on troben més persones que ja els esperen i que han abandonat les cases i han tancat la porta d'un passat que ja no els serveix per seguir vivint.