Aquí, davant d'aquesta estampa que il·lumina la part superior de l'escrit, m'he passat i em passo hores i hores corregint expressions escrites dels meus alumnes de batxillerat. Aquest cop, però, les correccions m'han entendrit el cor a mida que les anava llegint. L'últim dia de classe, els vaig repartir fulls en blanc, els vaig demanar que separessin les taules i amb les Suites de Bach de rerefons, els vaig demanar que fessin una carta a un dels tres Reis Mags i que li demanessin un regal molt especial.
Massa sovint parlem dels joves com si fossin éssers estranys de la nostra tribu. Només puc dir que porto molts anys aprenent-ne cada dia i que, concretament, aquestes cartes m'han fet plorar. Aquests joves que alguns miren de cua d'ull, amb desconfiança o menyspreu (potser perquè tampoc no es van tolerar a ells mateixos quan van ser joves), aquests joves que massa sovint, dic, reben els cops de portes que els grans no hem sabut mantenir obertes perquè estenguin les seves ales i aixequin el vol, han deixat anar les pors que els visiten cada dia, les angoixes que els ritmes frenètics els posen cara a cara... Han fet un exercici de solidaritat, de lucidesa, de compromís amb els temps en què viuen, d'empatia, d'humilitat i, sobretot, han omplert fulls amb paraules d'amor.
Han demanat per avis que ja no hi són o que no es troben bé, per innocències perdudes, per alegries que han marxat i que troben a faltar... Han demanat força de voluntat per encarar aquest últim curs de segon, tan dur... Han demanat paciència i tenacitat per arribar allà on voldrien malgrat que el camí sigui tan difícil... Han demanat perquè l'amor regni en l'ordre natural de la vida i que la conciència obri les ments i els cors de les persones...
Si a mi m'haguessin demanat de fer un exercici com aquest no ho hauria pogut fer tan bé. És cert que el Nadal fabrica una mena de poció que pertorba els sentits; de vegades per exaltar alegries i en altres ocasions per desenterrar nostàlgies i tristeses massa fondes. En tot cas, no ens deixa indiferents.
I aquest últim tram de festes, amb l'arribada dels Reis Mags, em plantejo també la situació hipotètica de fer una carta a Ses Majestats. I no sé per què, quan barallo la possibilitat d'una carta que arribi a un destí imaginari em fa pensar en una maleta. Moltes vegades un juga a la pregunta imaginària o no de quins serien els elements imprescindibles que hi hauria de posar? Una maleta per fer un viatge sense tornada, esclar, perquè sigui com sigui aquesta tornada mai no ets la mateixa persona de quan vas marxar. Per tant, aquesta carta... o aquesta maleta... pensada i sentida des d'aquest mar que m'aixopluga, si la comparo amb tota aquesta immensitat és tan minúscula, tan infinitament breu el nostre pas per aquí que, després de l'Estimat Reis Mags, només hi posaria la paraula "ser". Ser-hi en cada moment d'aquesta vida amb tota la consciència que pugui abastar el meu cos en cada pla existencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada