CARÍCIES DE MAR

Els finals d’estiu es resisteixen a marxar, com els llençols quan s’enganxen al cos en els càlids matins de primavera. Porten l’enyor com a bandera i esquitxen la mirada de records que volen romandre en l’esperit del temps en calma, malgrat que la quotidianitat hagi posat els motors en marxa i el frenesí estigui assedegat d’esperes.

En aquest temps d’impàs he somiat amb tu, amb tu i amb tots els blaus del mar que m’acaronaven la cara abans que el sol no m’escalfés la pell. Aquell bany en silenci, solcant el petit moviment d’onades amb els peixos donant el bon dia ha estat la meva medecina en un estiu en què els malsons han traspassat les fronteres del regne de la ingratitud i el desconsol i el desencís.

Respirar amb el moviment de les onades, caminar cap a un rumb de quietud, contemplar la dansa de les barques segons el vent que bufa, acompanyar els menjars amb converses amigues i mirades expectants, sentir la fressa de la mainada en el passeig de sota casa... m’ha ajudat a trobar-me amb un impuls que havia perdut.

No sé si hi ha algun fil kàrmic que m’uneix amb Calella. Sé que fa més de trenta anys el meu cor ja batejava pel carrer de Sant Roc i trepitjava la mateixa sorra i el mateix paisatge que ara segmenta les meves inquietuds i me les omple de les recompenses més grates... Sigui com sigui, al cap dels anys torno a habitar aquestes geografies com si es tractés de completar un cercle vital.

És curiós com durant aquest estiu he pogut conèixer una altra Calella que els meus records no tenien enregistrada. He pogut i puc gaudir d’un punt, el del barri de Sant Roc, que no té res a veure amb la imatge turística i agobiant de la resta del poble. Aquí la vida es respira a ritme de relacions humanes en què cada tarda els veïns surten al passeig a fer “la baraneta” i xerren i es miren i comparteixen retaules epidèrmics amb noms i cognoms.

Aquest estiu he pogut gaudir d’explicar contes bressolada pel soroll del mar, en el quadrat de davant de casa amb un públic generós i entregat a l’escolta i al compartir. He pogut disfrutar d’una Festa Major de Sant Roc amb un pregó que ja em va fer saltar les llàgrimes veient unes imatges d’una Calella o un barri de Sant Roc incipient i tan pròxim a uns records que no sé si són meus o fruit d’alguna revelació. Vaig entendre què significava per a aquelles famílies, tan arrelades en aquest paisatge, el mar, la barca... Res a veure amb l’ostentació que fan alguns nousarribats aliens de la memòria dels cors.


He pogut ser testimoni emocional d’una entrega total per part d’alguns veïns al servei d’unes festes en què han passat per diferents ofertes: des dels concursos de pesca o rescatar les bales a la platja o de competir per equips a veure qui s’enduia la síndria a cops de braça. He disfrutat de balls en un passeig ple de gom a gom i m’he sentit convidada a vessar llàgrimes antigues sentint la Sílvia Pérez Cruz a la platja de Sant Roc amb una calidesa i entrega com si la tingués al menjador de casa. He connectat amb sensacions llunyanes quan els cremats, amb les millors vistes, tenien gust de sal o els sopars de comiats estaven ben acompanyats malgrat que el buit de la tornada a la realitat del dia a dia començava a estendre les ales del no-res.

He sentit com la vida corre per les venes dels qui transiten per aquestes rajoles planes i surten a la nit a xerrar, a beure, a sentir el cant del mar... i a compartir cada alenada que el cos roba al temps per aturar-lo o per fer-lo nostre o per fer creure que, si vols, qualsevol nit pot sortir el sol. I m’agrada. Molt.