LES POMES DEL SENYOR PEABODY

Avui m'agradaria recomanar aquest conte de més de tres-cents anys d'antiguitat i que Madonna ha adaptat fent un àlbum il·lustrat imprescindible de tenir i d'explicar. 

Quin és el poder de les paraules? Quin recorregut fan des del moment en què es gesta un prejudici, un rumor, una suposició, una mentida... agafen forma sota el mantell que les germina, les escollim i a partir d'aquí comencen el seu descens talment com si fossin ràpids incontrolables a mercè de corrents subterranis que et porten per llocs inesperats. 

De totes les classes que hi ha de paraules n'hi ha una que, utilitzada des de la ignorància o la voluntat de fer mal, pot resultar ser el tipus de paraules més cruel i devastador: són les paraules no dites, que inciten a pensar sota el paraigües d'una imaginació sense límits. I que, no tenint-ne prou amb el pensament, escampen el seu verí en forma de rumor.

D'això parla aquesta història: d'un rumor. Un rumor que va creixent entre els habitants d'un poble i que, com el cuc que va curcant la poma, va minant la imatge, el prestigi, la credibilitat d'un home que fins aleshores havia tingut una actitud modèlica i havia despertat l'admiració de tothom. I parla també del mal que causen les paraules que viatgen soles i de la dificultat de netejar aquest mal comparant-ho amb una estesa de plomes. 

Per desgràcia, tots hem conegut alguna persona que com el protagonista del conte un dia, sense saber per què, potser per enveja, per ignoràcia, per por, per la incapacitat que mostren alguns humans de mirar en el cor de les persones... potser per covardia... Un dia, dic, en el seu nom, han buidat tot de coixins i han escampat les plomes pertot arreu i tal com explica la història, després és gairebé impossible recollir-les i reparar el mal que s'ha fet. 

Aquest és un conte per a nens, però crec que som les persones grans les qui hauríem d'anar-lo llegint i rellegint de tant en tant per tal que entre tots plegats recordem, tal com diu el protagonista, el poder que tenen les paraules.