El final del dia es gronxa feliçment en la panxa de la lluna creixent, mira cap avall i veu una llarga cua de pensaments que, com si fessin una cursa, han anat passant al davant de les busques dels segons i llencen al mar preguntes que les onades canten com si portessin ecos en l'escuma:
per què els despertars pronuncien les frases més importants quan un encara no ha obert els ulls? Volen sorprendre'ns?
Per què quan mires enrere només veus una part del camí?
Per què els encontres més dolços s'escapen tan ràpid de les mans... com si tinguessin pressa?
Per què no podem tornar a ser fills un dia sencer i dedicar-lo a dir als pares tots els testimos que quan érem joves no vam pensar a dir?
Per què els cels llunyans no estan aquí quan més els necessites?
Per què s'ha d'esperar a viure tres-centes vides per començar a entendre què carai pintes aquí?
Per què el somriure de la teva cara es fa més present com més t'allunyes?
Per què si el temps és un viatger incansable no ens proposem deixar-lo passar un dia i quedar-nos quiets?
Per què és just a les nits que s'engega la roda dels desitjos?
Per què sempre ens atrau obrir les portes que tenen les claus amagades?
Per què els dipòsits dels dubtes s'omplen alhora que els de les pors?
Per què quan posem la mà dins la butxaca no traiem la resposta adequada com si triéssim el número encertat de qualsevol joc d'atzar?
Per què les preguntes importants sempre apareixen hores després d'haver marxat?
Per què malgrat que sabem que hem agafat el camí equivocat, seguim transitant-lo creient que potser arribarem a algun lloc?
Per què no podem tornar a sentir els nostres fills petits, petits... per uns instants, i tornar-los a omplir de petons i que els conservin i que se'ls apareguin, amorosos, quan ja no ens tinguin a prop?
...I el final del dia va deixar que la son vingués. I allà, agombolat per la lluna i les onades es va entregar lleuger a la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada