Amanses les paraules que no dius i somrius al silenci mentre li piques l'ullet; només tu coneixes el que s'amaga en la pausa que fa cada exhalació. Alhora, contemples el decorat que habites i tot d'una les finestres s'eixamplen i els barrets que tenies penjats s'alliberen dels caps a què van pertànyer deixant enrere un aparador de vivències estàtiques. Intentes enxampar-ne un per conservar els últims records, però la finestra t'atura i aixeca una pantalla invisible feta de serpentines d'acer. Immobilitzada, fas un pas enrere, però és inútil perquè l'espai s'ha reduït al marge d'una passa. Truques perquè et vinguin a salvar i el telèfon s'ha quedat sense tecles. Aïllada de tot, inventes una història en què infinits camins subterranis es cargolen sota el terra i empenyen cap amunt fins que traspassen les rajoles i les foraden. Mires el buit que hi han deixat i intentes colar-t'hi com el conill més famós del món. La baixada és tumultuosa i acabes enmig d'un paller, al costat de tots els objectes perduts que ningú no ha trobat mai. Aprofites i et fiques dins un calaix folrat amb aquell plàstic de quadres vermells i blancs i, casualment, a dins hi ha un llibre d'instruccions especial per trobar les sortides en els viatges inesperats. No tens altre remei que llegir-te-les i tot i que no entens res, l'apartat traduït al japonès fa uns dibuixos que interpretes com a solucionar-hi per a analfabets de frases exhoratives i poses les passes en la mateixa direcció fins que arribes a la rodona del llac dels ànecs muts i entres a sota de l'ala d'un d'ells i allà hi ha la clau que obre la porta dels desitjos. Tens clar que només vols demanar una cosa, però així i tot, et poses davant el mirall de les paraules que es xiuxiuegen i calmadament pronuncies el conjur de l'esperança i ara sí, apareixes en el cim de la muntanya màgica on t'espera un sofà, un te i tot el temps perdut i cercat per llegir Mann i Proust sense interrupcions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada