AMOR, POESÍA, SABIDURÍA. CONVERSES IMAGINÀRIES I

El dimecres, 25 d'abril (38è aniversari de la Revolució dels Clavells http://www.youtube.com/watch?v=2-SS0_toOxQ), vaig anar a buscar el llibre d'Edgar Morin Amor, poesía, sabiduría a la biblioteca de Jaume Fuster i la sorpresa va ser trobar-me un llibre subratllat. La imaginació es va escapar sola per preguntes com, per exemple, qui el podia haver tocat abans i subratllar unes frases o fragments tot aconseguint fer amb aquest gest una mena de marca de territori ocupat?; era un home o una dona?; havia subratllat allò que li ressonava per dins o senzillament havia anat aplicant les tècniques d'anar destacant les idees més importants? Les lectures dels llibres sempre deixen rastres, no només físics com la ditada d'oli, la gota del cafè amb llet o la sorra de la platja. Hi ha rastres interns que queden empeltats en algunes pàgines de manera que no és el mateix llegir la pàgina 53 en un llibre que en un altre encara que siguin idèntics. Un llibre tocat, olorat, llegit i viscut té una part de la teva ànima allà dins, té unes vivències que van lligades amb el moment de la lectura i que queden silenciades i amagades per no interferir en els futurs lectors, però un llibre subratllat no té racó on amagar-se. Les frases destacades estan allà, exposades, davant els nous ulls que les contemplen. Així que va ser fàcil entrar en el joc. Vaig pensar en quines frases o paràgrafs  hauria deixat jo mateixa subratllats en el cas de trobar-me un llibre net de marques. Coincidiríem, em preguntava, amb aquells aspectes destacats per la mà anònima? El joc estava servit i aquí el presento: m'agradaria conversar amb aquesta mà anònima i posar èmfasi en les coincidències i en les discordances, si és que n'hi ha. 

Començo, doncs. I començo amb el pròleg i amb la primera seqüència marcada:

"La locura humana es fuente de odio, crueldad, barbarie, ofuscación. Pero sin los desórdenes de la afectividad y los excesos de la imaginación, sin la locura de lo imposible no habría impulso, creación, invención, amor, poesía."

-Persona anònima -és una manera òbvia i llunyana d'anomenar-te, ho sé-, amb aquest paràgraf has apuntat a l'epicentre del tema i és cert que corona el títol: l'amor i la poesia beuen de les deus de la rauxa, la follia... D'entre totes les cares que presenta la follia, n'hi ha una que està connectada amb la vida i, per tant, amb la creació. Podriem deduir, doncs, que l'art sorgeix des d'un impuls interior? i aquest impuls ha d'estar desprotegit de seny? El paràgraf, però, destaca la follia destructura, la de l'homo demens que tots portem i com podem defugir-ne: ha d'estar provista d'un mínim de saviesa i de molt d'amor. És la no-raó amorosa la garantia de convertir-nos en éssers creatius, capaços de buscar més enllà dels límits d'allò establert?

Si segueixo llegint, el mateix autor apuntala l'equilibri de forces entre l'amor i la poesia amb la saviesa. Segons ell, és en la saviesa que hi trobem la mesura, la prudència... per arraconar el costat fosc de la persona i alimentar l'amor que connecta amb l'atracció, l'amistat... que és la base de les relacions humanes i la base del nostre anar i venir pels sentiments generadors de conflictes, agitacions internes i, per tant, de creativitats. I segueixo llegint i una mica més avall, persona anònima, has subratllat una altra frase , que és una de les meves preferides:

"No sentir es evitar el sufrimiento pero también el gozo."

Un i altre habiten aquesta epidermis humana i toca de ple, com molt bé remarques en el teu subratllat, amb el tema per excel·lència en l'ésser humà: la recerca de la felicitat. I marques:


"Estamos condenados a la paradoja de mantener simultáneamente en nosotros la conciencia de la vacuidad de nuestro mundo y la de la plenitud que nos puede ofrecer la vida, cuando puede o quiere."


I després d'això, quines temptacions de seguir subratllant les preguntes que hi ha a continuació. M'imagino que per a tu ja devien quedar resoltes aquestes qüestions amb la definició de més avall, però no creus que són prou importants i destil·ladores de les conclusions finals? Jo les hi poso:


"Si la sabiduría nos pide que nos desprendamos del mundo de la vida, ¿es realmente sabia? Si aspiramos a la plenitud del amor, ¿estamos realmente locos?


 i ara sí, una primera conclusió de l'autor:

"en el amor, sabiduría y locura no sólo son inseparables sino que se generan la una a la otra."

Hi estic d'acord. i em sembla molt bé que després de situar la poesia en aquell estadi en què la persona connecta amb "l'embriaguesa, l'exaltació, l'amor..." (ja ho deia Joan Maragall) que subratllis això: 

"El estado poético nos transporta a través de la locura y la sabiduría más allá de la locura y la sabiduría"

Segurament tota aquesta citació seria prescindible (tu no l'has marcada i em sembla bé), però forma part d'un discurs intern que m'està bé treure'l a la llum i destacar-lo aquí:

"El amor forma parte de la poesía de la vida. La poesía forma parte del amor de la vida. Amor y poesía se engendran el uno al otro y pueden identificarse el uno con el otro.

Si el amor es la unión suprema de la sabiduría y la locura, debemos asumir el amor.

Si la poesía transciende a la sabiduría y la locura, tenemos que aspirar a vivir el estado poético, y evitar que la prosa sumerja nuestras vidas, que están necesariamente entretejidas de prosa y poesía."

I ara sí, amb aquest recorregut mental per aquestes definicions arribaríem a la frase suprema. Com és que no la vas marcar? No creus que l'últim paràgraf de la pàgina 10 és imprescindible per situar la conclusió final, sobre com maneguem les dosis de la saviesa, la poesia i l'amor? En canvi tu has subratllat  "El sentido del amor y el sentido de la poesía es el sentido de la calidad suprema de la vida. Amor y poesía, cuando están concebidos como fines y medios del vivir, dan pleno sentido al "vivir por la misma vida" i sí, és concloent i molt bonic, però jo crec que això ja m'ho ha explicat abans. Tant de bo aconseguíssim l'equilibri del que l'autor anomena el destí antropològic de l'homo sapiens-demens i que tu, novament, has deixat marcat en les últimes conclusions del pròleg ("no dejar nunca de hacer dialogar en nosotros sabiduría y locura, osadía y prudencia, economía y dispendio, templanza y "consumación", desapego y apego"). Totalment d'acord, però insisteixo: la força i contundència de l'última frase m'arriba més. Aquí queda dit:

"El exceso de sabiduría vuelve loco, la sabiduría sólo evita la locura mezclándose con la locura de la poesía y del amor."