CINQUANTA OMBRES D'EN GREY I DUES LECTURES IMPRESCINDIBLES

Fa dies, quan preparava la desconnexió total del món, vaig anar a buscar una lectura que em facilités aquest propòsit i la vaig trobar. Els diaris anaven plens de recomanacions sobre la lectura de moda i tot i que les meves lectures normalment van per rutes molt diferents, en aquesta ocasió em vaig deixar dur pels màrquetings del mercat editorial. 

Així anava, dic, ben disposada a abandonar metafòricament parlant aquest món, quan van aparèixer els records i els efectes que van tenir en mi els Milleniums fa tres o quatre estius. I recordava com allò sí que va ser una absorció total: no calia moure'm de l'hamaca de casa per no ser en aquest món. No hi havia res que m'importés més que la de seguir impacientment la lectura. Més que llegir, devorava pàgines i pàgines com el que recupera la vista després de molt de temps de no veure-hi. 

I dins d'aquests records, em va aparèixer la imatge de quan vaig arribar al final de la trilogia. El buit que produeix una lectura és només comparable amb el de la pèrdua d'una persona estimada. Curiosament, però, també va aparèixer el record d'una sensació d'alleujament: com si m'hagués alliberat d'una relació absorbent, tornava a recuperar la meva vida, em tornava a trobar amb mi i a preguntar-me què em venia de gust fer a cada moment. Però els efectes que deixen les relacions convulses -i els llibres d'en Larsson ho eren-, et trastoquen durant uns dies. Així em sentia i, decidida a compensar tanta adrenalina posada entre les seves pàgines i els meus ulls, sabia que només hi havia una medecina possible per recuperar la normalitat: una lectura que apaivagués el meu sistema hormonal. Vaig buscar una lectura, doncs, a les antípodes de tanta efervescència literària i la vaig trobar en una novel·la preciosa, delicada... una història en què aparentment no passa res i tot passa a un temps de lentitud humana d'una altra època. 

La novel·la si algú no l'ha llegida és perfecta per aturar els frens vitals que ens aboquen a seguir rodant com els ratolins engabiats. Es diu El cielo es azul y la tierra blanca

i amb ella vaig tornar a recupera la calma i a baixar les pulsacions del cor. 

No sé si és fruit de tot aquest record que, a dia d'avui, encara no he obert el llibre d'una tal E.L. James Cinquanta ombres d'en Grey. He anat donant voltes per altres títols, entrant i sortint d'altres lectures que m'han endinsat en sensacions de calma i gaudi tan potents, gairebé, com les que recordo d'aquella altra lectura estival, però sense haver de pagar el preu del desfici. 

Si encara no m'he decidit a obrir el llibre de moda és perquè em fa por deixar-me atrapar per una nova lectura? em pregunto. Si miro una mica més endins i jugo amb aquestes sensacions crec que no és no tant parlar de por sinó d'escollir. Si fes un paral·lelisme amb els amors, em sembla que és prou clar si poso l'exemple dels amors d'estiu, que entren amb força i trasbalsen per la potència que deixen en cada milímetre del recorregut epidèrmic i està bé, però de vegades, o gairebé sempre, valores més  les relacions que deixen empremta, les que sense ser espectaculars es colen de mica en mica per racons insospitats de la teva geografia íntima i allà es queden, per sempre. 

El llibre és aquí, ben a prop, i me'l miro i em mira, i jo vaig posant-li al davant altres lectures per despistar. No sé si acabaré claudicant davant la curiositat. Tampoc no sé si com en altres aspectes de la vida em puc trobar amb un molt soroll per a no-res (els embolcalls tan llaminers amaguen recipients insulsos, de vegades). En qualsevol cas, tinc a punt un antídot que el recomano a ulls clucs: 

El vaig llegir l'estiu que va sortir al mercat, ja fa uns quants anys, i és un d'aquells llibres imprescindibles de tenir (jo el vaig deixar i com de vegades passa, deu estar en alguna prestatgeria difícil de recordar el nom del benefactor). Així que, penso buscar-ne un exemplar per recuperar-lo i tenir-lo al meu costat tant si acabo decidint fer la lectura d'E. L. James com si no.