QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a grans i petits.

* Com fer per regalar contes

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimarts, 28 d’agost de 2012

URGÈNCIES



Avui el temps s'ha aturat a les 13.30h. Com si hagués entrat en el castell d'iràs i no en tornaràs, després d'haver aterrat en plena foscor, fa més d'una setmana, sobre unes roques xopes i després d'anar sentint la pressió dia sí i dia també d'amics, parents i coneguts que m'ho miri, que aquestes coses poden tenir conseqüències... he decidit visitar una cosa anomenada "urgències". Com que sospitava que en aquest tipus de castells un es pot trobar amb tota mena de dracs i monstres que ataquen directament la paciència, m'he emportat Tots el contes de Pere Calders (regal, d'avui mateix, de la llibreria "Bada llibres" per haver emplenat tot el cartronet de compres de llibres), fruita i aigua. I gràcies a les tres coses he superat la sensació d'estar ben bé enmig d'una mena d'estació de trànsit en què s'han cancel·lat tots els viatges per traslladar-te al temps del teu present quotidià.

Que el panorama mèdic està fotut, ho sabem. Que hi ha molta crispació darrere dels taulells d'atenció als usuaris de qualsevol CAP del país o de les portes que separen la sala d'espera d'urgències dels bòxers, també ho sabem. I que les retallades en matèria de sanitat ens han col·locat directament en el desemparament humà més tràgic comencem a saber-ho a mida que ens va tocant.

Avui érem uns quants els que ens havia tocat descobrir tal infortuni de la societat moderna. L'Andrés era qui portava el rècord d'espera (des de les 12h fins a les 17h que no l'han cridat), sense comptar que ahir s'hi havia passat sis hores fins que al final se'n va anar desesperat). Quan l'han cridat tots hem fet una ovació, primer per solidaritat, però també perquè cridant-lo a ell, tots teníem esperances que en algun altre moment també ens cridarien. 

No descobreixo res de nou si destaco la capacitat que tenim les persones de fer-nos costat i de fer-nos resistents a mida que els graus de les adversitats augmenten, però ho he de dir i ho de dir meravellada perquè un altre cop a la meva vida he estat testimoni d'aquesta solidaritat que tant ens empara en moments agres. En un moment ens estàvem explicant històries, històries que feien més reconfortant l'espera... i compartint petits retalls d'unes vides que probablement no tornem a fer coincidir... a més de riure per qualsevol situació com quan ha sortit un home amb el peu enguixat i saltant, o fugint, amb tota les seves forces com si se li emportés l'ànima el diable, i tots hem deduït que la seva pressa segurament devia ser perquè potser portava més de cinc hores allà dins... 

Aquests moments no amaguen l'altra cara amarga de la situació, la que et trobes quan, per fi, has estat nomenat i et passen a dins del castell i veus un panorama desalentador, amb els bòxers plens, amb la gent als passadissos amb cares, alguns, de desconcert, de por... i malgrat tot, veus un personal sanitari que intenta atendre des de l'amabilitat, la professionalitat... que no perden el somriure... i és esperançador, però em pregunto: n'hi haurà prou? Està clar que no. Hi ha uns col·lectius, com aquest, que treballa sota unes pressions que aclamen un canvi d'estratègies, d'actuació... 

Després de gairebé cinc hores tancada en el castell, m'han obert les portes amb la notícia que no tenia res trencat, però sense cap altra informació de res. Jo me n'he anat amb un informe escadusser (abans, almenys, et donaven la radiografia i era interessant mirar-te per dins...), cap indicació de què calia que fes... això, sí, amb una recepta amb un nom estrany per a mi... I quan tornava cap a casa, com si m'hagués despertat d'un somni llarg, com el de la Bella Dorment,m'he dit: no sé què hi he anat a fer, si jo ja sabia que estava bé... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada