UN MAR DE VACANCES

L'estiu i el mar són parelles gairebé indisociables en l'imaginari de les vacances de moltes persones. Deixant de banda les que es posicionen en la idea que no suporten la platja (la gent, la sorra, la calor...), m'adono que parlar-ne i referir-s'hi en termes com, per exemple, que si agrada molt o bastant... acaba sent confús ja que tot i que aparentment els defensors de la platja comparteixen els mateixos gustos marins, pot passar que tinguin dins els seus caparronets una imatge de platja fabricada en les antípodes una de l'altra. Almenys això és el que he experimentat bastant sovint quan em posiciono a favor del mar.

I és que més que la platja el que m'agrada per sobre de tot és el mar. Un mar que des de fa més de trenta anys que tinc la sort de disfrutar-lo en un dels paratges més bonics de la Costa Brava. M'agrada baixar a primera hora del matí a la cala de davant de casa i sorprendre els peixos que no s'esperaven visites tan matineres o al final del dia, quan la fressa de la gent ha cessat i  aquest punt i a part els permet als peixos i a l'aigua tornar a respirar amb aquella calma que t'encomanen tan bon punt et deixes balancejar suaument i nedar de punta a punta sense fer ni un esquitx, com si formessis part del medi líquid. 

I quan dic que m'agrada anar a la platja vull dir exactament que m'agrada amb bogeria aquest tram que va des del cap Gros al cap Roig. I que m'agrada caminar pels camins de ronda fins arribar al meu paradís i disfrutar de gairebé una platja per a mi. En aquests paisatges marins, entrar dins l'aigua és trobar-te l'inesperat: un pop o un estol de moixons que van fent espurnejos platejats com els albers quan es deixen moure pel vent. És nedar per sobre les algues que es balancegen sota la teva panxa talment com tu i gairebé t'oblides de respirar contemplant una meravella darrere l'altra en un fons que no para de sorprendre't. És rebre un sol generós després d'haver nedat d'una cala a una altra com absorta d'un moviment que et va embriagant i que acabes sentint que si no tens escates o cua poc et falta. És refugiar-te sota l'ombra dels pins i sentir per una orella la remor plaent de les onades i per l'altra la música inconfusible dels grills. És menjar una amanida o fruita davant del mar fitant un horitzó que cada vegada el pots distingir més llunyà. És llegir amb la calidesa del silenci dins les orelles només puntejades per la remor constant de l'aigua que arriba i se'n va, i és tancar els ulls i deixar anar el cos en la lleugeresa de la calma del pas d'un temps incalculable.

Res a veure amb les platges a vessar de gent. A més, no sé per què, però des de fa un temps, salvant totes les distàncies, ho sé, però des de fa un temps, dic, veure aquesta massa humana trepitjant com es pot un tros de sorra em fa pensar en aquelles platges d'Argelers i encara em costa més formar part d'aquest tipus de festí estiuenc. 

Una servidora que ha nascut davant el mar i que l'he vist amb totes les formes i colors en el meu dia a dia, he de confessar que hi ha un mar que em neguiteja, que em fa por... que escup cap enfora un malestar de vegades gairebé imperceptible, però tot i així palpable i encomanable si hi entres, i d'altres cops es mostra tan inhòspit que només pots mirar-lo. Aquests dies, quan ensenya aquesta cara tan poc amable i es fa inaccessible, el contemplo i prenc consciència de la seva força i  la seva majestuositat i encara em commou més pensar en la dolçor dels dies en calma quan, sigui hivern o estiu, amb aquella bondat et convida a submergir-t'hi i deixar-te agombolar pel seu ball seductor.