QUÈ HI TROBARÀS?

Activitats de narració oral:

* Sessions de contes per a Nadons, Infants, Adolescents, Adults, Persones de la Tercera Edat.

* Tallers de formació: "La narració oral, eina didàctica a les classes de llengua", "narració oral i conflictes a l'adolescència"

* Regala un conte personalitzat

Jugant amb les paraules:

* Contes per narrar tantes vides com universos n'hi haguessin.

* Poemes

* Articles d'opinió

* Entrevistes imaginàries.

* Imatges, vivències, pensaments per compartir.

* Actes per poder escampar la boira quan l'ànima se sent en compressió.

* Lectures per obrir camins.

* Temps de silencis fets paraules.

dimecres, 1 d’agost de 2012

IMPULSOS

Avui és d'aquells dies que me'n vaig a dormir sentint aquella calma que et recorre per dins quan trobes sentit a allò que fas i que el lloc que ocupes sembla que és el que has d'ocupar i no que has caigut de casualitat o per error... en aquest festival de descobertes que formen el dia a dia.

Avui, guiada per un impuls (quantes vegades no provoquem girs de tres-cents seixanta graus a la nostra vida gràcies als impulsos?) m'he ocupat d'una experiència viscuda als 11 anys, li he posat punt i final i he permès que la història continuï amb un altre to narratiu i un altre desenllaç i he aportat un rumb inesperat a un record que durant tot aquest temps era allà (o aquí, vull dir), transitant com una ombra més o menys invisible, però palpable en els rastres que deixem en els relats de les nostres històries personals. 

De vegades no som conscients del pes de les vivències fins que el fem desaparèixer. I, en canvi, és tan fàcil... Només cal sortir corrents darrere la persona en qüestió, aturar-la, posar-te'n al davant i parlar-li. És sorprenent com ens afluixem tots plegats quan parlem des del cor... 

L'última vegada que ens havíem dirigit la paraula, amb aquesta persona, jo era una nena amb els cabells llargs, tal com ella em recordava (és cert que el fet d'haver marxat d'aquell paisatge fa més de 25 anys ha permès deixar aquest record congelat), i avui, érem dues dones davant per davant i mirava els ulls de soledat que li han portat els anys i sentia com la compassió i la gratitud s'enxamplaven en la bombolla que formaven els nostres cossos.  

El silenci acomodat viscut al llarg d'aquests anys m'ha anat ensenyant que fa més mal deixar de parlar a una persona que l'ofensa en ella mateixa perquè cada   trobada en què no et saludes, en què no t'ocupes de reparar el que ha passat, en què tan sols has tancat la barraca i la segelles amb allò que anomenen orgull ferit o principis, que jo titllaria senzillament de cuirasses limitadores, et condemnen a recordar eternament el motiu pel qual no es diu ni hola ni adéu... I passen els anys i la raó inicial ha quedat tan ridículament reduïda a l'alçada de la pols del camí que les preguntes de per què s'ha arribat a això agafen forma de mortualla esperpèntica dins el teu cap.   Per aquest motiu,  passi el que passi crec que mai, mai, mai no hi ha cap raó que justifiqui que dues persones passin pels mateixos carrers i que les mirades apuntin cap a punts antagònics. 

Diuen que transitem pels mateixos camins fins que aprenem allò que hem d'aprendre. Tot i que no tractar-nos més amb aquesta persona no va ser una decisió meva, sí que temps després m'he trobat amb altres  vivències en què fàcilment podria haver repetit el mateix patró de resposta. En canvi, aquesta experiència dels meus 11 anys m'ha ajudat a mirar-me les noves històries des de l'acceptació i l'obertura i la serenor que porta l'actitud de mirar les coses que passen sense jutjar-les ni fiscalitzar-les i, senzillament, deixar que passin.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada