En aquestes hores baixes, he vist un home corrents direcció als últims rajos de sol, desesperat per convèncer-lo que s'esperés una mica més mentre s'afanyava a emportar-se un breu instant de felicitat abans no s'acabés el dia. De camí a casa, he vist la seqüència a càmera lenta de tots els ulls que em miraven i n'he comptat tres-cents dotze moviments i vuitanta-quatre noves maneres de mirar que no coneixia. Després m'he topat amb les sabatilles de casa, que em venien a buscar per fer-me més plàcid el camí de tornada. Abans d'obrir la porta del carrer, però, he vist una persecució entre un unicorn que s'havia escapat d'un conte de la biblioteca, aprofitant que la mare que li llegia la història a la seva filla s'havia quedat adormida, la nena que també aprofitava la becaina de la mare per ser ella la coprotagonista d'un relat fabulós i un seguidor de les cançons de Silvio Rodríguez que després de tants anys, per fi creia que havia trobat el seu unicorn. I quan definitivament he entrat a casa, el piano s'ha posat a tocar la meva peça preferida per donar la benvinguda a la nit i allà mateix m'esperaven un raig de sol, una mirada tendra i neta i un ésser meravellós que potser no és un unicorn, però podria ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada