EL FINAL DEL DIA XIII

Avui, el final del dia porta restes d'ametllers florits que s'han escampat sense fer sonar el vent sobre la tomba dels camps eixuts d'algunes consciències. Porta la follia que escampa el botxí quan disfressa la destral amb melodies ensucrades. I també, la vergonya d'unes orelles innocents que  topen, sense voler, amb unes paraules que no volien ser sentides. Aquest final del dia, a més, arrenca una pàgina que portava molts anys escrivint-se en el nom de l'esperança i quan les següents lletres han sortit d'imprevist per seguir aquest antic propòsit, s'han enlluernat amb el blanc que origina el no-res i  han caigut en la fondària de la ceguesa. Blancs, grisos i foscos han desfilat en aquest dia fins a fer desaparèixer les cares dels vianants, fins que una boira ha escampat el seu gas mortal pels cors de tots els éssers i el silenci ha esdevingut mut de gestos, de passes, de batecs. Aleshores, el desenfrè del terror ha plantat la seva bandera a dalt del turó com un antic conqueridor assedegat per guanyar batalles.