CAL ESTUDIAR LLENGUA?

Els alumnes de batxillerat arriben al final del passadís d'una aventura que l'han viscuda de manera avorrida pel que fa a temes de llengua. Arriben, sí, a unes proves de selectivitat en què se'ls descompta totes les faltes d'ortografia que facin. Il·limitades, diu la consigna. Ara cal córrer, cal trobar solucions a uns problemes que han anat arrossegant al llarg dels anys d'escolaritat i que en alguns casos responen a la fórmula de les profecies autocomplertes.

En aquest sentit, els professors anem fent camí en aquests dos anys d'ensenyament postobligatori com podem. Amb la bona intenció, això sí, d'alliçonar-los i de preparar-los per tal que aquest futur no sigui tan negre. Són ells els únics responsables de cometre tantes faltes d'ortografia, però? O, potser, el nostre sistema educatiu, pel que fa a l'ensenyament de la llengua, grinyola? Això ens portaria a parlar en algun moment d'incompetència, de mala estratègia pel que fa als recursos comunicatius? I a continuació: ens hauríem de demanar si els toca pagar els plats trencats a ells?
Potser una primera qüestió que hauria d'actuar d'alarma a tots els especialistes i a la societat en general és l'opinió que els suscita l'assignatura de llengua per a una gran part de l'alumnat: és avorrida. Sembla una paradoxa. Que allò amb què es basen les nostres relacions humanes, la comunicació, resulti ser l'home del sac de les aules és que alguna cosa no hem fet bé.

Si féssim un recorregut imaginari d'un alumne estàndard pel que fa a les pràctiques d'aprenentatge a les classes de llengua al cap dels anys de la seva escolarització, faríem un recompte que podria ser alguna cosa semblant a: tres-cents cinquanta-dos exercicis de vocal neutra, sis-cents d'accents, cent tretze d'apòstrof, noranta-vuit de les m-n-ny-r-rr... (són menys perquè sempre són al final del temari i de vegades no s'arriben a fer)... Cal que segueixi? I això comença quan un nen o una nena no fa ni dos dies que s'ha iniciat amb la lectura. Si ens haguéssim proposat invertir l'ordre natural de l'aprenentatge d'una llengua seria exactament això el que hem fet. Hem començat la casa per la teulada: quan tot just tenien el caramelet a la boca i descobrien el món fantàstic de les paraules i es mostraven curiosos, expectants amb la possibilitat de crear històries i de comprendre-les, en traiem de la butxaca la caixa negra de les normes i les excepcions... i trenquem la màgia. I ara ens exclamem dient que els joves d'avui en dia no llegeixen, no tenen capacitat d'expressar-se ni per escrit ni oralment, que la seva capacitat de comprensió és baixíssima...

Hem oblidat una premisa indispensable en la pràctica i en el posterior estudi teòric de la llengua i és que ha d'estar vinculada al teixit emocional de les persones. En canvi, hem omplert aquest aprenentatge de feines mecàniques, instructives, teòriques... i ens hem oblidat de l'objectiu principal de la llengua: comunicar. El resultat és tan trist com vertader: tenim un munt d'alumnes incapaços d'expressar-se en la seva llengua. Incapaços de transmetre un missatge coherent, ordenat, entenedor... Incapaços de construir un missatge oral que no caigui en termes genèrics, repetitius, incomprensibles... I el pitjor: incapaços de renunciar a la idea que estudiar llengua és un pal. 

Quan responc als meus alumnes de per a què serveix estudiar llengua i els contesto que per ser feliços, no ho poden entendre. Arribem tard; el nostre sistema educatiu s'ha assegurat durant molts anys de fer-los avorrir la llengua amb pràctiques mutiladores.

Si seguíssim l'ordre natural d'adquirir una competència lingüística, un alumne de primària no hauria de fer altra cosa que jugar amb la llengua i amb totes les seves possiblitats d'expressió oral i escrites, però sense establir cap exercici mecànic que fes referència a paràmetres teòrics de normativa ortogràfica. Només amb la lectura, amb activitats per practicar l'expressió oral, sobretot, i també amb les expressions escrites; a més d'incorporar pràctiques per entrenar l'atenció plena, la visualització i els treballs memorístics d'algunes paraules escrites... ja n'hi hauria prou per anar fent camí cap a una interiorització natural de com escriure correctament. És a ESO quan els iniciaríem en alguns aspectes teòrics de normativa i d'entendre el perquè escrivim com escrivim i de l'estudi de la gramàtica.

Sovint els mestres de llengua ens posem les mans al cap en veure com escriuen els alumnes. En canvi, no som capaços d'adonar-nos de quin és el traçat natural que fa el nostre cervell per arribar a assolir l'aprenentatge d'una llengua. Potser perquè el català és la meva segona llengua, potser perquè abans de passar a ser mestra, fa més de trenta anys, vaig ser la meva pròpia alumna i he estat molt conscient de quin és el camí que vaig recórrer, potser per tota aquesta experiència puc dir que cal donar-li molta més importància a l'aprenentatge de l'expressió oral en una primera instància i anar-la reforçant amb la llengua escrita sense teoritzacions; només cal deixar anar tot el fluir que un porta dins, alhora que cal anar treballant la memòria visual de totes les expressions que formen part del teu corpus quotidià i anar-lo ampliant amb models lingüístics correctes.

Quant al treball de memòria visual, hi ha un reconeixement clar de la seva veracitat, per part d'estudis de PNL destinats a l'aprenentatge de l'ortografia de la llengua en què reforcen la idea de la memòria visual. Sembla mentida que amb tantes veus assenyades que proposen solucions a problemes lingüístics instal·lats des de fa temps, continuem entestats a seguir mètodes arcaics, antipedagògics i limitadors.

Si aquest procés natural d'aprenentatge, doncs, estigués repartit d'una altra manera, si la llengua oral tingués més protagonisme, si l'expressió escrita es treballés al marge de les normes teòriques per als alumnes de primària, si aconseguíssim asserenar els nens (i els pares i els mestres...) perquè fessin el procés d'aprenentatge des de l'atenció, la visualització... podríem garantir alumnes capaços per assolir unes competències lingüístiques òptimes a primària i preparats per fer el salt que necessita l'ensenyament a la secundària obligatòria i així, arribarien al batxillerat amb gairebé tot el recorregut natural, pel que fa a l'estudi de les llengües i a la seva correcció, ben assolit i no ens caldria, als mestres, anar bregant amb el tema de l'ortografia ni de fer-los responsables d'unes mancances que no són altra cosa que l'amagatall de la incompetència del nostre sistema educatiu.

MARCS

Cau un botó i el trau es fa gros com un marc en què col·locar el cap i sents que viatges fins a la galeria més pròxima i et pengen a punt per a l'exposició inaugural i allà clavat davant teu hi ha uns ulls curiosos que no deixen de girar el cap a dreta i esquerra mirant-te fixament des de tots els angles que el seu coll dóna de si. I et mira tant i el mires tant que travesses els ulls i recorres anys de memòria i t'atures en el moment en què aquella persona desconeguda aprenia a fer anar una càmera de fotografiar i tenia al davant un noi d'aspecte absent, ulls marrons, cara pàl·lida, descabellat, sense somriure ni cap rictus que el delati... i t'adones que ets tu mateix, com ara, com eres en aquell moment i reconeixes, ara sí, la mà que prem el disparador de la càmera i quedes atrapat en el temps i han passat els anys, però tu continues immòbil en el retrat malgrat que cada dia caiguin botons i els traus s'enxamplin fins a esdevenir marcs imaginaris.

TIEMPOS POSTELECTORALES

El edificio vacío sube, sube y sube sin parar. Como una burbuja que se ha instalado en mi copa y no hay manera de deshacerla, así aparece la sensación de que nada tiene sentido. En un momento de duda, miro una fotografía furtiva en que apareces y me respondo: ¿lo ves? Aquí acaba el propósito y empieza la derrota. Entonces salta el dispositivo de alarma del congelador de casa y observo los cuerpos emblanquecidos de los muslos de pollo, de las hamburguesas y del pescado que acabé no haciendo y me doy cuenta del tiempo de espera que traen a sus espaldas contando cada gramo de subsistencia. Y recién me digo que nada, ni tu ignorancia de mis propósitos ni el hilo que te une a una tierra lejana... nada es materia certera de que esto es el fin de nuestros días.

TARDES EN GRIS

La tarde la sorprendió encendiendo velas. Toda la casa era un juego de luces y sombras que resplandecían más o menos según el aire que hacía al pasar. Si hubieran habido fantasmas, ése hubiera sido el terreno ideal para asustar a cualquier niño, pero en aquella casa, no había lugar para las almas en pena. Por no haber, no había ni para los ratones, que siempre son los últimos en marchar de cualquier sitio. Como mucho, quedaba quizás algún recuerdo holgazaneando en las paredes sin brillo donde el rastro de su recorrido había dejado sellado el retrato de lo que fue. Nada más. Sólo la sintonía de la radio acompañando el ruido del herbor de cuatro patatas viejas salpicaba las paredes y les daba volumen. Pero a seis metros de la casa, el mar golpeaba según el sentir de su dueño: a veces dulcemente como el balanceo de una cuna que se presenta a la vida con el día por delante. Otras, embarrancado, con ese gris que traen los días sin sol cuando entre el alba y el crepúsculo no hay líneas divisorias que anuncien cambios ni monedas para tirar en ninguna fuente donde dejar caer un sueño.

CAMINO DE MI CASA

"Camino de mi casa había un banco donde los viejos se sentaban las tardes de primavera y tibio sol. Camino de mi casa había un buzón que albergaba las cartas de amor" (...)

Així comença aquest àlbum d'Ana Tortosa i Esperanza León, publicat per Thule, amb un text ple d'imatges poètiques i amb unes il·lustracions suggerents, amb traços que mostren en la justa mesura l'univers de les coses perdudes quan la guerra, l'infortuni... s'emporta la vida sense avisar.

GABRIEL FERRATER

EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.

No ho diguis a ningú.

Tots tres, si tu ens ajudes,

guardarem el secret.

Que ningú més no vegi

allò que hem vist tu i jo.

De la gent i les coses

que us han estat amics,

ell se n'amagarà.

No tornarà al cafè

que és fet per a esperar-te.

Vindran mesos amb erra:

serà lluny de les taules

de marbre, on us servien

les ostres i el vi blanc.

En els dies de pluja

no mirarà l'asfalt

on us havíeu vist

quan no es trobaven taxis

i havíeu d'anar a peu.

No obrirà més els llibres

que li han parlat de tu:

ignorarà què diuen

quan no parlen de tu.

I sobretot, hi pots

comptar, ni a tu ni a mi

no ens farà saber on para.

S'anirà confinant

dins de les terres llunyanes.

Caminarà per boscos

foscos. No el sobtarà

l'atzagaia de llum

de la nostra memòria.

I quan sigui tan lluny

que mig el creguem mort,

podrem recordar i dir

que no te l'estimaves.

No ens farà cap angúnia

de veure com li manques.

Serà com un espectre

sense vida ni pena.

Com la foto macabra

d'una Gueule Cassee,

que orna un aparador

i no ens fa cap efecte.

Per ara, no ho diguem:

no trasbalsem la gent

mostrant-los la ferida

sagnant i purulenta.

Donem-li temps i oblit.

Callem, fins que ningú,

ni jo mateix, no el pugui

confondre encara amb mi.

                        Gabriel Ferrater



SI EL QUE FOS, FOS...

Si el dia tingués només un minut per ser viscut, voldria que estigués ple de mar i d'onades silencioses que s'acosten als peus sense anunciar-se. Voldria que darrere el núvols blancs hi haguessin formes de somnis imaginaris i que sense haver-los de bufar, anessin canviant com les pantalles d'una càmera de mentida. O si ho preferiu, que estigués ple de tots els retalls que fa la teva presència quan l'imprevist et fa esdevenir sorpresa o casualitat... i dibuixes en el paisatge tots els rictus de l'encontre. Voldria una brisa suau per onejar els cabells en l'aire o per fer entrar a la pell el fred d'una tardor amable que porta encara ressons d'estiu amb sorra blanca.

LA CAJA DE LAS RESPUESTAS

En el fondo del pantano encontró la llave que abría la caja de las respuestas. Así que, esperanzada, pensó que por fin todas sus pesadillas se iban a parar. Sólo tenía que ponerse a escuchar esa voz rítmica como los poemas bien cantados y ya todo estaría en su lugar. Sin embargo, cuando la voz vació todo el contenido de la caja, sólo hubo incertidumbre. Incertidumbre por lo que encontró, però sobre todo por lo que descubrió y no sabía. Así que, como pudo, volvió a meter las palabras en la caja, la selló con la duda y se dispuso a practicar nuevas preguntas para entender las respuestas.  

EL LUTO DE LA VIUDA

De día llevaba luto. Paseaba su dolor por todas partes; hasta haciendo la comida para sus hijos se ponía un delantal negro y cocinaba sin escuchar su programa de radio preferido a pesar de que esa costumbre la había mantenido desde que se casara con su marido, don Manuel Torres. Ahora, ya no. Todo cuanto hacía o decía remetía siempre al decálogo de la viuda perfecta, por lo que era la más admirada de entre todas las beatas.

Con ellas se pasaba largas tardes organizando y ayudando cualquier cosa que el cura de la parroquia les pidiera y con él siempre acababa llevándole unos roscos que le agradecía de forma muy especial y que ella le correspondía desde una sonrisa discreta y delicada con la que él tenía más que suficiente.

Poco se podía imaginar que llegado al punto de la media noche, esa sombra de dulzura que quedaba en su recuerdo se transformaba en el arma más voraz de todas las que podían transitar las calles de la ciudad. Enfundada en su traje especial recorría todos los rincones más insospechados en busca de depredadores humanos que estuvieran abusando de sus víctimas.

Había confeccionado una lista muy especial para seleccionar a sus futuros candidatos a morir. En ella cabían todas aquellas personas que suministraran a sus víctimas, aunque fuera en pequeñas dosis, pociones envenenadas y poderosas como la mentira, la arrogancia, la injusticia, la humillación... El goteo que llegaba de un día tras otro dejaba un poso profundo y negro de dolor, o de miedo, o de desilusión... con el que conseguían que su víctima se llegara a preguntar qué sentido tenía seguir viviendo.

Cuando esa demanda, en forma de plegaria, llegaba a través de las ondas silenciosas a la viuda, ella con sus poderes especiales, ejercía la justicia con tal firmeza que no había lugar al error. A veces llegaba rápida como un oleaje repentino y se producía un paro cardíaco durante la noche, cuando el depredador dormía; otras, la justicia iba llegando a través de las dosis exactas de cianuro, mientras la viuda escuchaba su programa preferido en la radio, tal y como le ocurrió a don Manuel Torres.

CAMINOS

Siguió por un camino supuestamente equivocado y se encontró con su rastro. ¿Eso era mío?, pensó, y recogió la puesta de sol que estaba a punto de clausurar la última chispa de luz, provó algunos madroños y los reconoció como frutos de su juventud, tocó piedras y rocas que ya no recordaba y entonces, se puso a llover y con la lluvia se le resbaló todo menos lo esencial para seguir en si misma. 

ENYORANCES D'ESO

Aquesta nit enyoro els nois i noies d'ESO. Als més petits, quan comencen a primer i no saben on aterren i miren les parets de les aules com si fossin un element estrany imposat a les seves vides... i als més grans quan els afectes han instaurat un codi de respecte i confiança que va més enllà dels dogmes i els currículums.

Aquesta nit ploro per companys que no tornaré a veure, al costat dels quals he après que es pot ensenyar amb alegria, amb rigor... però sobretot amb aquella tolerància que et fa fabricar un vestit a mida per a cada persona. I enyoro els companys amb qui hem cregut una manera d'ensenyar i de fer persones. Enyoro el saber-me en una casa plena de racons per endreçar, sí, però viva i amorosa per a tots els qui entraven per aquella porta.

Aquesta nit enyoro massa coses que han format part de mi i que de cop han desaparegut com si es tractés d'un contagi mortal, com si tot el que hagués existit formés part d'un núvol viatger, que està de pas, i que em mira dient-me que allò que em pensava, allò pel qual hem deixat ànimes i hores només era un miratge, una seqüència d'un temps fràgil i sense futur.

Aquesta nit, que en fa de nits, intento mirar cap endavant enfocant uns altres ulls, aquells que un dia, en unes altres parets, vam compartir ingenuïtats i que ara, ja adults, dibuixen un altre escenari en què desplegar raons i històries i em sento afortunada de trobar en ells i en els nous companys l'alè generós i alegre del que havia perdut. I començo a riure i a sentir que val la pena seguir-ho intentant per ells. Només per ells. Com el riu que segueix el seu curs perquè necessita trobar el mar que l'empara i l'acull.

EL CÁNTARO QUE IBA A LA FUENTE

Tanto fue el cántaro a la fuente que aprendió el camino solito por lo que su dueña se quedaba en casa tranquilamente, leyendo y tocando el piano, esperando que regresara con el agua a rebosar, la más fresca que había por esas tierras. Contenta y orgullosa de tener el botijo más virtuoso, lo cuidaba como si fuera su mayor tesoro. Incluso se ponía en la puerta para decirle adiós cada mañana y él, con esa elegancia que tienen los objetos que se han forjado con la tierra y las manos, hacía su caminito sin deternerse. Poco le importaba ser el centro de las miradas de otras mujeres vecinas que no tenían la suerte, como él, que sus cántaros hubieran sido educados desde la autogestión que habían difundido algunas ideas avanzadas de la Europa decimonónica. Él seguía sus impulsos y sus doctrinas y pasaba esparciendo vibraciones, contorneándose en las curbas de sus surcos...

Quiso la envidia mediar entre los corazones débiles de sus porteadoras y un día, una de ellas, o quizás todas a la vez, se encargaron de que ese cántaro no regresara nunca. Por el camino, hecho añicos, lo encontró su dueña. Igual que hiciera Isis con el cuerpo de Osiris, así se propuso hacer ella hasta reconstruirlo. Nunca nadie supo lo que pasó en realidad en esa mañana de sol tardío, aunque algunas lenguas ya se encargaron bien de difamar y achicar la vida de los botijos y de otros objetos para que, por si acaso, a ninguno más le quedaran ganas de ir solo a la fuente o a ningún sitio. Incluso se molestaron en crear una frase hecha para avivar los miedos, que es el arma del covarde y para repartir moralidades a su antojo.

Pero este no es el final de esta historia. De hecho, es una historia sin final porque el cántaro, con todas sus grietas a la vista, se reconvirtió en regadera y aún ahora, da de beber a las flores más bonitas que se han visto jamás. 

DEJAD LA FIESTA EN PAZ

Esa misma noche dejaron la fiesta en paz, que es lo que siempre les había pedido Sofía a los artistas cuando sin sin ton ni son se ponían a cantarle bajo su ventana y los vecinos se exclamaban ante tanto alboroto. Entonces la muchacha, que siempre mediaba entre unos y otros haciendo alarde de esa frase hecha, ponía punto y final hasta la siguiente noche. Y así hubieran seguido si no hubiera pasado que la noche de ese día, cuando todo estaba pasando como cada vez, los músicos se propusieron hacer caso a Sofía y se tomaron la sugerencia al pie de la letra. Fue tan literal el enfoque que ya no hubo más fiestas ni en paz ni en guerra para celebrar, por lo que la calle dibujó un desierto sin gatos que la cruzaran ni persianas que subieran o bajaran ni transeúntes que marcaran sus pasos. Un vacío sonoro tuvo lugar entre paredes de celofán y cielos arrugados. A penas un ratón despistado salió corriendo por algún escondite sin descubrir. Y de repente, zas! Cayó el telón.

SUS OJOS SE CERRARON

De tots els tangos, aquest sempre m'ha semblat sublim. La lletra és un fresc en cada vers i interpretat per la veu del gran mestre Carlos Gardel fa que la llampegada per tot el cos estigui assegurada.

Sus ojos se cerraron



Tango 1935
Música: Carlos Gardel
Letra: Alfredo Le Pera



Sus ojos se cerraron...
y el mundo sigue andando,

su boca que era mía

ya no me besa más,

se apagaron los ecos

de su reír sonoro

y es cruel este silencio
que me hace tanto mal.


Fue mía la piadosa

dulzura de sus manos

que dieron a mis penas

caricias de bondad,

y ahora que la evoco

hundido en mi quebranto,

las lágrimas pensadas

se niegan a brotar,

y no tengo el consuelo

de poder llorar.

¡Porqué sus alas tan cruel quemó la vida!
¡porqué esta mueca siniestra de la suerte!
Quise abrigarla y más pudo la muerte,
¡Cómo me duele y se ahonda mi herida!

Yo sé que ahora vendrán caras extrañas

con su limosna de alivio a mi tormento.
Todo es mentira, mentira es el lamento.
¡Hoy está solo mi corazón!


Como perros de presa
las penas traicioneras
celando mi cariño
galopaban detrás,
y escondida en las aguas
de su mirada buena
la suerte agazapada
marcaba su compás.
En vano yo alentaba
febril una esperanza.
Clavó en mi carne viva
sus garras el dolor;
y mientras en las calles
en loca algarabía
el carnaval del mundo
gozaba y se reía,
burlándose el destino
me robó su amor.

LA CARTA

Había una vez, bajo un montón de escombros, una hoja con las letras desteñidas de correr de aquí para allá. Llevaba tiempo y tiempo arrastrándose por calles solitarias y caminos polvorientos, volando por copas de árboles que habían crecido con los años, descendiendo ríos de aguas rápidas y tranquilas y así estuvo vagando sin detenerse hasta que un día de sol de otoño, un niño que iba distraído jugando con la sombra de sus zapatos se la encontró.

Fue casi sin querer que su mano se le escapó para cogerla. Y cuando la tuvo consigo sintió como si hubiera conseguido dar con un tesoro lejano. Que extraña sensación, pensó. Había algo en su textura que le produjo un vuelco nada más rozarla y sin embargo aparentemente sólo era una hoja emborronada.

No tardó ni un minuto en reconocer algunos trazos. Fue al intentar leer las palabras que formaban que se dio cuenta que no estaban todas. Una extraña idea se le cruzó por la mente: ¿podrían haber desaparecido? Justo cuando estaba a punto de quitarse de la cabeza semejante estupidez, pasó el dedo por el hueco blanco que había dejado la supuesta palabra y que relucía en contraste con el tono amarillento del resto de la hoja y notó un extraño relieve. Apretando aún más la yema del dedo y poniendola al trasluz pudo ver perfectamente como, sin ningún atisbo de duda, el poso de la palabra, que había permanecido tanto tiempo en la superficie, había dejado una huella en forma de sombra. 

Toda su atención giraba alrededor de una pregunta: ¿pueden, unas palabras, decidir escaparse? ¿por qué? O quizás era más cuerdo pensar ¿por qué extraños mecanismos pueden desaparecer unas palabras escritas de un papel? Sin dejar de dar vueltas a sus interrogantes llegó a casa y se provisionó de todos los utensilios para llevar a cabo su investigación: la lupa, el líquido para hacer salir las tintas invisibles, el papel de calca y su papel de algodón capaz de reproducir cualquier trazo por muy diminuto que sea.

Y apareció ante él haciendo un juego de clarobscuro entre las palabras ausentes y presentes:

                                                                                           Figueras, 8 de Junio de 1939

Amor, Amor,

En algún lugar hay un trazo con tu luz, pero no alcanzo a verla desde esta celda. Despojado de ti y de tu sonrisa, imagino el mar cubriéndote el vientre y sueño con estar a tu lado cuando llegue el momento. Hay raíces que crecen fuertes por las adversidades que las abonan y confío que si algo me sucediera, tú sabrías querer por los dos y vivir por los dos. Dulce brisa de mi sosiego no dejes que se te lleven al otro lado, allí donde las tinieblas hacen su nido para serrar el alma y hacerla a pedazos.

Retruenan tiempos de silencio, de olvido, para dejar atrás atrocidades y vergüenzas, pero yo sólo siento tu canto para guiarme en esta soledad descarnada.

Diles a todos que estoy bien, que antes de lo que se imaginan volveré... Regresaré a nuestra cueva del Crit para hablarle a la luna de como te echo de menos, para enseñarle el mar a nuestro hijo, para llevaros en barca a los dos en busca de un mundo más ancho e infinito.

Con todo mi amor,

Raül Trueta

Alguna urgencia se despertó en el cuerpo del niño cuando, por fin, recompuso la carta. Quizás fue una corazonada de alguien que se creía en posesión de un secreto nunca sabido. El caso es que convenció a sus padres para que le ayudaran a hilvanar sus presentimientos. Era difícil tejer esa parte de la madeja con tan sólo un nombre y un lugar. Pero le llevaran a esa playa, la del Crit, y a esa cueva. Quién sabe lo que esperaba encontrar. Nunca sabría a qué mujer iba destinada esa carta. Ni qué hijo no conoció a su padre ni a sus últimas palabras... Pero en el interior de la cueva, cuando el silencio acalló hasta los latidos de sus corazones, le pareció escuchar un murmullo extraño, como de voces de cánticos que hacían resonar palabras. Palabras resueltas a llegar a su destinataria mientras la carta de donde procedían se iba perdiendo por calles y caminos polvorientos, volando por copas de árboles que habían crecido con los años, descendiendo ríos de aguas rápidas y tranquilas y así estuvo vagando sin detenerse hasta que un día de sol de otoño, un niño que iba distraído jugando con la sombra de sus zapatos se la encontró.

EL FINAL DEL DIA XX

Aquest final del dia tanca amb unes passes ràpides per desempolsinar el sarró de les hores plenes. Porta la calma de la tarda quan el reg dels camps de blat de moro juga a mullar el cor distret de qui enyora el mar. Porta, també, el color marronós d'uns camps que dibuixen unes ombres llargues entremig dels bens que encara pasturen. Mentre el pastor espera parsimoniós, els esquellots sonen amb avidesa entre la mare i la més petita de les set cabretes que busca, amb delit, un nou xarrup de la seva mamella abans no vingui el llop. Mentrestant, les marietes del roure savi pugen i baixen per l'escorça fins a enlairar-se més amunt de les branques i així trobar-se amb l'òliva que fita la Torre del Moro esperant que aparegui el seu cavaller aventurer. Quan tot sembla esvair-se sota un cel rogenc que xiula colors canviants, apareix el so de la nit custodiat per un estol d'ocells que entren i surten esvalotats abans no troben el racó més còmode del niu. I així, el silenci, porta la remor dels pensaments tenaços, les simfonies de les bruixes que sempre arriben puntuals per acompanyar el somni dels desvetllats, dels enamorats o dels ingenus que encara esperen trobar-les volant sobre una escombra.

LES POMES DEL SENYOR PEABODY

Avui m'agradaria recomanar aquest conte de més de tres-cents anys d'antiguitat i que Madonna ha adaptat fent un àlbum il·lustrat imprescindible de tenir i d'explicar. 

Quin és el poder de les paraules? Quin recorregut fan des del moment en què es gesta un prejudici, un rumor, una suposició, una mentida... agafen forma sota el mantell que les germina, les escollim i a partir d'aquí comencen el seu descens talment com si fossin ràpids incontrolables a mercè de corrents subterranis que et porten per llocs inesperats. 

De totes les classes que hi ha de paraules n'hi ha una que, utilitzada des de la ignorància o la voluntat de fer mal, pot resultar ser el tipus de paraules més cruel i devastador: són les paraules no dites, que inciten a pensar sota el paraigües d'una imaginació sense límits. I que, no tenint-ne prou amb el pensament, escampen el seu verí en forma de rumor.

D'això parla aquesta història: d'un rumor. Un rumor que va creixent entre els habitants d'un poble i que, com el cuc que va curcant la poma, va minant la imatge, el prestigi, la credibilitat d'un home que fins aleshores havia tingut una actitud modèlica i havia despertat l'admiració de tothom. I parla també del mal que causen les paraules que viatgen soles i de la dificultat de netejar aquest mal comparant-ho amb una estesa de plomes. 

Per desgràcia, tots hem conegut alguna persona que com el protagonista del conte un dia, sense saber per què, potser per enveja, per ignoràcia, per por, per la incapacitat que mostren alguns humans de mirar en el cor de les persones... potser per covardia... Un dia, dic, en el seu nom, han buidat tot de coixins i han escampat les plomes pertot arreu i tal com explica la història, després és gairebé impossible recollir-les i reparar el mal que s'ha fet. 

Aquest és un conte per a nens, però crec que som les persones grans les qui hauríem d'anar-lo llegint i rellegint de tant en tant per tal que entre tots plegats recordem, tal com diu el protagonista, el poder que tenen les paraules.  

CARÍCIES DE MAR

Els finals d’estiu es resisteixen a marxar, com els llençols quan s’enganxen al cos en els càlids matins de primavera. Porten l’enyor com a bandera i esquitxen la mirada de records que volen romandre en l’esperit del temps en calma, malgrat que la quotidianitat hagi posat els motors en marxa i el frenesí estigui assedegat d’esperes.

En aquest temps d’impàs he somiat amb tu, amb tu i amb tots els blaus del mar que m’acaronaven la cara abans que el sol no m’escalfés la pell. Aquell bany en silenci, solcant el petit moviment d’onades amb els peixos donant el bon dia ha estat la meva medecina en un estiu en què els malsons han traspassat les fronteres del regne de la ingratitud i el desconsol i el desencís.

Respirar amb el moviment de les onades, caminar cap a un rumb de quietud, contemplar la dansa de les barques segons el vent que bufa, acompanyar els menjars amb converses amigues i mirades expectants, sentir la fressa de la mainada en el passeig de sota casa... m’ha ajudat a trobar-me amb un impuls que havia perdut.

No sé si hi ha algun fil kàrmic que m’uneix amb Calella. Sé que fa més de trenta anys el meu cor ja batejava pel carrer de Sant Roc i trepitjava la mateixa sorra i el mateix paisatge que ara segmenta les meves inquietuds i me les omple de les recompenses més grates... Sigui com sigui, al cap dels anys torno a habitar aquestes geografies com si es tractés de completar un cercle vital.

És curiós com durant aquest estiu he pogut conèixer una altra Calella que els meus records no tenien enregistrada. He pogut i puc gaudir d’un punt, el del barri de Sant Roc, que no té res a veure amb la imatge turística i agobiant de la resta del poble. Aquí la vida es respira a ritme de relacions humanes en què cada tarda els veïns surten al passeig a fer “la baraneta” i xerren i es miren i comparteixen retaules epidèrmics amb noms i cognoms.

Aquest estiu he pogut gaudir d’explicar contes bressolada pel soroll del mar, en el quadrat de davant de casa amb un públic generós i entregat a l’escolta i al compartir. He pogut disfrutar d’una Festa Major de Sant Roc amb un pregó que ja em va fer saltar les llàgrimes veient unes imatges d’una Calella o un barri de Sant Roc incipient i tan pròxim a uns records que no sé si són meus o fruit d’alguna revelació. Vaig entendre què significava per a aquelles famílies, tan arrelades en aquest paisatge, el mar, la barca... Res a veure amb l’ostentació que fan alguns nousarribats aliens de la memòria dels cors.


He pogut ser testimoni emocional d’una entrega total per part d’alguns veïns al servei d’unes festes en què han passat per diferents ofertes: des dels concursos de pesca o rescatar les bales a la platja o de competir per equips a veure qui s’enduia la síndria a cops de braça. He disfrutat de balls en un passeig ple de gom a gom i m’he sentit convidada a vessar llàgrimes antigues sentint la Sílvia Pérez Cruz a la platja de Sant Roc amb una calidesa i entrega com si la tingués al menjador de casa. He connectat amb sensacions llunyanes quan els cremats, amb les millors vistes, tenien gust de sal o els sopars de comiats estaven ben acompanyats malgrat que el buit de la tornada a la realitat del dia a dia començava a estendre les ales del no-res.

He sentit com la vida corre per les venes dels qui transiten per aquestes rajoles planes i surten a la nit a xerrar, a beure, a sentir el cant del mar... i a compartir cada alenada que el cos roba al temps per aturar-lo o per fer-lo nostre o per fer creure que, si vols, qualsevol nit pot sortir el sol. I m’agrada. Molt.

DE VUELTA A EMPEZAR

Hay días en que los silencios tendrían que repartirse por varios rincones de la geografía humana para dejar ahuecar algo parecido al perdón, a la gratitud o, como mínimo, al gesto amable de mirar a los ojos con humildad.

Hay días que es mejor acabarlos con un cine a l'Esbarjo-Verdi, por ejemplo, que hoy inicia su siguiente temporada, y reencontrarte con caras amigas y espacios entrañables. Es ahí, en esa oscuridad que envuelve la pantalla, que se crece el imaginario íntimo de cada uno y todo vuelve a ser posible.

PREGÓ FESTA MAJOR DEL POLVORÍ 2011

Us deixo l'adaptació que vaig fer del conte de l'Alba Dalmau per al pregó de la festa major del Polvorí, d'ahir divendres, 12 d'agost.

Quan ens parlen de tresors, a gairebé tots se’ns dibuixa mentalment la imatge d’un cofre ple de joies, monedes d’or i objectes de valor. I ens imaginem que aquest tresor està amagat en algun lloc secret, com ho feien els antics pirates. Un lloc impossible de trobar si no és amb un mapa ple de missatges difícils d’interpretar excepte per a les ments obertes, creatives enginyoses...

No tots els cofres, però, amaguen joies, monedes d’or o objectes de valor. De vegades, hi ha tresors d’un valor incalculable, que ens ajuden a descobrir qui som i què volem, traspassant les pors que ens immobilitzen; tresors que expliquen per què ens trobem avui, aquí, a la Festa Major del Polvorí i què volem celebrar durant aquests dies. Tresors als quals no els calen mapes perquè són a l’abast de tothom. I són a l’abast de tothom, senzillament, perquè per aconseguir aquests tresors, només cal complir un requisit molt bàsic. Voleu saber quin és? Doncs, us convido a escoltar aquesta història.

Fa uns anys, en un lloc d’aquí i d’allà anomenat Shangri-la, hi vivia una comunitat feliç i coratjosa. Diu la història que a Shangri-la, ningú no tenia por de dir la seva i precisament per això, diuen que tothom era feliç.

Diuen, també, que quan altres persones d’altres pobles van saber de l’existència de la felicitat entre la comunitat de Shangri-la, de seguida van voler esbrinar on carai estava situada. El que no sabien aquestes persones és que Shangri-la és una terra que no té coordenades ni tampoc banderes, impossible, doncs, de trobar en cap mapa. És una comunitat que no coneix els idiomes ni té polítics. Els qui hi han estat diuen que només hi ha dues coses que defineixen Shangri-La: allà no existeix ni la nit ni la por.

Explica la llegenda que aquest fet, que no existís ni la nit ni la por era per la força i el coratge que es vivia en aquesta comunitat. I si és que hi era, a Shangri-la, la por, devia restar ben amagada en uns armaris profunds com pous sota formes molt diverses de pors i, segurament, si les haguéssim mirat pel forat del pany, les hauríem vistes amuntegades unes amb les altres. I ens hauríem trobat pors com: un cel negre com el sutge plegat com un llençol, per descomptat, o senyors malvats amb bigotis cargolats, o llops amb queixals ensangonats, o bruixes amb berrugues, o serps enroscades amb la llengua bífida, o lladres amb dits llarguíssims o fantasmes sense ulls. Però els habitants de Shangri-la de tot això, no en sabien res.

Un dia, un grup de joves de la comunitat, esperonats per la inquietud d’obrir-se al món, van decidir emprendre un viatge més enllà de Shangri-La, travessar les fronteres invisibles que encerclaven el lloc on havien nascut i descobrir altres paisatges. Van marxar una tarda assolellada, com cada dia, com cada nit que no existia, mar endins en un vaixell de fusta bressolat per l’oceà.

Al cap de les hores, el cel va començar a posar-se d’uns colors que ells mai no havien vist sobre el seu cap: taronja, vermell, lila, blau fosc, gris i finalment negre com un forat. I així, tot d’una, es van quedar a les fosques per primera vegada a la vida. Desconcertats per aquella experiència, topaven entre ells, contra les veles esteses, s’entrebancaven amb les cordes, queien escales avall... En aquest caos, van veure de lluny una llum d’un vaixell que s’hi acostava. Quiets i silenciosos, van esperar que arribés allò que fos que portava aquella llum, amb l’esperança que els ajudés a superar l’obscura situació en què es trobaven.

Quan la llum d’aquell fanal de la proa del vaixell nouvingut va arribar prou a prop del seu vaixell, aquest es va acostar gairebé a tocar la quilla i després d’un crit que va ressonar com si sortís del ventre d’una fera ferotge, homes i més homes van saltar dins el vaixell de la gent de Shangri-La, que no esperaven res semblant a allò que els va passar: els forasters, amb torxes i alguns amb espases van començar a saquejar-los el vaixell (el menjar, les robes, el vi... tot el que van trobar pel camí) i si algú se’ls posava pel mig en senyal de protesta, l’apartaven a cops i l’amenaçaven amb la punta de la seva espasa arran de coll.

L’endemà, en sortir el sol, els joves de Shangri-La no entenien el que havia passat, ni per què el cel s’havia ennegrit ni per què aquells homes els havien pres tot el que tenien. Van reconstruir les destrosses que els havien fet i van treure les provisions d’emergència que tenien guardades en un rebost. Però va tornar a arribar la nit, i de nou, el fanalet d’un vaixell acostant-s’hi, els forasters saltant d’un vaixell a l’altre i els joves, perduts i cecs en la negror de la nit, van patir un segon assalt. I encara, un tercer.

Després d’aquella tercera nit, l’endemà al matí van decidir que no podien seguir així: ja no els quedava res per menjar i ni una gota d’aigua dolça per mullar-se la boca. Havien de sobreposar-se a aquella situació si no volien ser cadàvers a la coberta d’un vaixell navegant a la deriva, i és que el temps que trigarien a tornar a casa, era prou per morir de set i gana en el camí.

Abans de res, però, havien de resoldre un problema si volien sobreviure: la por a la foscor. Van passar-se tot el dia rumiant... Espelmes? Però i si incendiaven el vaixell durant l’atac? Preparar-los trampes? Però sense veure-s’hi podria ser que fossin ells mateixos que hi quedessin atrapats... i finalment un d’ells va dir: “Sabeu del que m’he adonat quan la foscor s’ha escampat durant aquestes nits? Doncs, que quan el cel es torna negre, de bon principi no puc veure-hi res, però així que el temps avança, els ulls se m’hi acostumen i llavors comencen a aparèixer-se’m les coses, gairebé com si es fes clar.

Tothom se’l va quedar mirant esperant alguna cosa més i, aleshores, amb un tros de roba a la mà, va seguir explicant. Amb això, el que vull dir és que si ens tapem un ull amb un parrac de roba negra com aquest, els nostres ulls s’acostumaran a la foscor i quan arribin els forasters ens amagarem a les bodegues i ells, encara no acostumats a la foscor d’aquest lloc estaran perduts, com nosaltres fins ara, però aleshores, els nostres ulls estaran preparats per veure-hi com si fos de dia, i aprofitarem aquests minuts del seu desconcert per la negror del lloc, per guanyar-los la batalla”.

Així ho van fer. Van passar la tarda preparant aquells pedaços rodons de tela gruixuda i negra per tapar-se només un ull i així tenir-los a punt per quan arribés el moment del quart assalt. El que no sabien és que fent això s’estaven convertint en els pirates de Shangri-la.

Així, doncs, aquella nit, els joves pirates de Shangri-La es van amagar, com havien planejat, esperant l’arribada dels enemics, com cada nit. Quan aquests van saltar a la coberta i van baixar a les bodegues, van ser ràpidament sorpresos pels joves pirates que divisaven nítidament cada posició enemiga, gairebé com a ple sol. Amb cordes, van lligar els forasters als pals de la coberta del vaixell, van recuperar tot allò que els havien furtat i amb aquell pegat negre els ulls, que els recordava la seva victòria, van seguir el seu viatge.

Dies més tard, van arribar a terra ferma. Allà van establir-s’hi, i van aprendre a viure-hi, ara que havien conquerit la nit i ja no la temien. Aviat, però, van percebre un enemic molt més poderós que el de la foscor de la nit: la por en majúscules. Van descobrir que fora de Shangri-La la gent tenia por. Por, no només de la nit, sinó de totes aquelles coses que ells no havien conegut mai perquè les guardaven en uns armaris profunds com pous, però aquí, les pors t'assetjaven pertot arreu: por als senyors malvats amb bigotis cargolats, o als llops amb queixals ensangonats, o a les bruixes amb berrugues, o a les serps enroscades amb la llengua bífida, o als lladres amb dits llarguíssims o als fantasmes sense ulls.

Aquesta por era tan poderosa que, fins i tot ells que no l’havien coneguda mai, començaven a sentir-ne els efectes. Les seves mirades s’estaven transformant, aquell pegat a l’ull que els caracteritzava anava desapareixent de mica en mica. Si no feien res per vèncer-la, corrien el perill de no recordar el camí de tornada a Shangri-la.

Per sort, algunes veus del grup, segures de les seves capacitats, van alçar ben amunt aquells pegats i van recordar com havien aconseguit convertir-se en joves pirates: superant la por de la nit tots units, valents i emprenedors. Així va ser com esperonats per la força del grup, es van sentir capaços de mirar la por cara a cara, desemmascarar-la i fer-la desaparèixer.

Amb la derrota de la por i la victòria de la llibertat, la resta dels habitants d’aquella terra també es van sentir alliberats. Era tanta l’emoció i la felicitat acumulades que entre tots van fer una gran celebració amb música, balls, jocs... que va durar molts dies i moltes nits.

Diu la llegenda que després d’aquell viatge dels joves pirates de Shangri-la, any rere any, al voltant de les dates de la Mare de Déu, tots ells es reuneixen durant uns dies –i també durant unes nits- per recordar quan i com es van convertir en pirates, deixant palès com de petites coses, sense gaires recursos es poden aconseguir fites molt importants. I es reuneixen, també, per repartir tresors de felicitat entre tots els assistents, que no són res més que la capacitat de travessar les pors i poder escollir amb llibertat. I diuen que cada vegada hi ha més gent que hi va, en aquestes celebracions, i encara n’hi ha que pregunten com es fa per arribar a Shangri-la, aquell lloc on la gent no té por de ser com és i dir la seva, aquest lloc on les persones són lliures.

I sempre hi ha algú que, amablement, explica la història de Shangri-la i diu: si desplegues un mapa i busques Shangri-La pot ser a tot arreu. Només cal un requisit mot bàsic per trobar-la: no tenir por.

Bona Festa Major als pirates del Polvorí.

II FES RODAR EL CONTES A LA FESTA MAJOR DE CARDEDEU

Novament, dissabte 13, a la Festa Major de Cardedeu, farem la segona trobada de "FES RODAR ELS CONTES", al bar Les Moreres, a les 22h (al costat de l'Esbarjo-Verdi).

Vine a escoltar o a explicar contes, anècdotes... històries que ens facin riure, que ens sorprenguin, que ens emocionin...

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DEL POLVORÍ

Demà divendres, a les 19.15h, a la pl. de l'Ajuntament faré el pregó de la Festa Major del Polvorí amb la narració d'un conte de l'Alba Dalmau.

EL DRAGÓ

Cada nit, quan els llums il·luminen les façanes, el dragó baixa la paret blanca buscant aliment. I cada nit, la nena el mira, el saluda i li demana a sa mare que l’hi agafi, que el vol tocar. Al principi el dragó es resistia, genèticament està preparat per fugir de tot allò que se li acosti i seguint el seu instint ha arribat a ser un dragó de mitjana edat i n’està orgullós, ara ja no se’n resisteix. És inútil. Aquella dona té unes mans ràpides i sempre l’acaba agafant. Li diu alguna cosa que no entén i nota unes altres mans, suaus com la seda, càlides com les parets després d’un dia de sol i es deixa amanyagar. Sorprenentment, hi confia. Des dels seus ulls només veu una llum verdosa que el miren. Li agrada. Després la nena el deixa anar i ell busca menjar al costat del fanal.

Passa el temps. El dragó és més gran i la nena, també. Ara és el mateix dragó que baixa fins on és ella perquè l’agafi. A ell i a totes les cries. Les mans de la jove els acaricia un a un mentre els diu coses que ells no entenen, però senten que parla el mateix llenguatge. Després, com cada nit, la noia es desplaça fins a l’aparell de música i els dragons comencen a dansar amunt i avall. La paret es converteix en una pista de ball. Ella pica de mans i fa girar les rodes de la seva cadira al compàs de la música. La nit avança. Tothom descansa. Els dragons guaiten les llums.

DIÁLOGO CERTERO

-Dime que me quieres -le dijo él en un susurro.

-Claro que te quiero -le contestó ella mirándole a los ojos.

-Prométeme que no me vas a abandonar.

-Te lo prometo.

-Que siempre vas a estar a mi lado.

-Siempre.

-Entonces, ya me puedes llevar contigo.

Y la muerte se lo llevó en un soplo.