EL MILLOR CONTE DEL MÓN

Volia escriure el millor conte del món. Un conte que quan algú el llegís, només passant per sobre de les seves paraules, rebés l'efecte terapèutic i transformador que guardarien a dins seu i la persona en qüestió sanaria les ferides que tingués. Un conte, s'imaginava, que només que algú el narrés, per exemple al costat del mar, les onades deixarien de fer el seu balanceig constant només perquè la sonoritat de les paraules no topessin amb cap altra música de fons. Un conte que parlés de l'amor i de la mort de les coses que anem deixant pel camí i de les que ens esperen una mica més enllà i que encara no ho sabem. Un conte que un cop acabat de llegir o de sentir encara romangués viu a dins els cors. Un conte que donés confiança en la vida, avui que no hi ha lluna i la nit és encara més fosca. Un conte que parlés d'ell i d'ella i d'aquestes xarxes internes tan subtils que acosten les persones sense que ni ho sospitin. Un conte que quan ell el llegís sabés que fa molts dies que el troba a faltar i no sap com dir-li-ho sinó és fent el millor conte del món o, si més no, un conte.