ISABEL CERDÀ

"(...) Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca."

B. Rosselló-Pòrcel

Com pots dir adéu a qui ja ha marxat? Des del tanatori de Granollers hem sentit ben viu el teu batec, Isabel, i entre tots ens hem acompanyat en aquest comiat que sempre costa per als qui ens quedem.

Amb el ritme que tenen les coses que es fan des del cor, hem assaborit la música, que tocava per tu i per a nosaltres, hem sentit les paraules sucades en la sang més amorosa que s'hagi fabricat mai i hem fet silenci entre una i altres per ensamblar amb llàgrimes aquests retalls de vida amb tu que cadascú guarda dins els seus records.

Quanta força s'ha de tenir per sortir i dir "la meva mare era molt gran" i que les cames t'aguantin i els pulmons no et tallin l'alè. Si en algun moment de la seva vida s'hagués plantejat com voldria ser recordada, no hi ha dubte que aquest acte tendre i ple d'amor que heu preparat per dir adéu superava amb escreix qualsevol desig intern d'ella. Vosaltres també sou grans. Quanta sort ha tingut la Isabel de tenir-vos com a fills (quanta sort de tenir-vos l'un a l'altre, sobretot ara), de tenir-vos a tots... I quanta sort tots de tenir-la a ella. Us ha omplert de tants moments inoblidables que teniu tota la vida per sentir-la al costat i recordar-la.

M'agradaria dir-te adéu, Isabel, un adéu discret, humil... Aquests dies no pares d'entrar i sortir de la meva ment i cada cop que te m'apareixes arribes amb records nous, als quals havia perdut el rastre. El treball que preparàvem per a un possible llibre de text, excursions i passejos, converses inacabables al pati de casa teva, els tallers d'escriptura, les lectures... els nostres escrits en què ens comentàvem i em donaves tants consells, ara últimament el teatre... i la nostra Carmen Martín Gaite. Lo raro es vivir va ser el llibre que vaig triar per al programa de televisió de Cardedeu, "La Butaca", que vau fer tu i l'Assumpta. Paradoxalment ara rellegeixo la sinopsi i em faig meves les seves paraules: "Desde que el mundo es mundo, vivir y morir vienen siendo la cara y la cruz de la misma moneda echada al aire." Em pregunto quina mena de moneda cruel et van posar entre els dits perquè juguessis la teva última partida.

Nubosidad variable, però, serà sempre el llibre que em porti a tu directament. Durant molt de temps el vam comentar de cap a peus i, fins i tot, tinc una dedicatòria teva en un altre llibre parafrasejant-ne el títol. La seva protagonista diu "El alma humana se parece a las nubes. No hay quien la coja quieta en la misma postura." La teva ànima ha viscut amb intensitat la vida que has triat viure i així et recordarem tots els qui t'hem conegut al llarg del temps que has compartit amb nosaltres. Ara et toca volar cap a altres paisatges. Que tinguis sort. Nosaltres guardarem la teva essència.