LA CUCA DE SANT ANTONI

Ningú no s'havia parat a pensar quina visió podia causar una filera plena a vessar de formigues, però quan aquell final d'estiu, la cuca de sant Antoni les va veure davant seu, va tenir la certesa que un nou cataclisme d'ordre mundial s'acabava de produir i tal com feien les mateixes formigues, no podia quedar-se allà, quieta, havia de trobar una nova llar ben segura. Així que sense pensar-s'ho ni un moment s'hi va colar com qui busca un forat a la cua del cinema, convençuda que al costat de tot aquell regiment les coses serien molt més fàcils. Al principi va intentar passar desapercebuda, tot i que no li calia perquè aquelles bestioletes semblava que anaven a preu fet o, pitjor encara, com si algú els hagués cridat "vista al frente" i no els importés res més, però ella que era mogudeta de mena no se'n va poder estar de dir alguna cosa.

-Perdona -li va demanar a la formiga que tenia al davant-, aneu gaire lluny?

-No ho sé amb exactitud -va contestar sense deixar de mirar les companyes a qui seguia-, la que sap el camí és la primera de totes, nosaltres ens limitem a seguir-la.

La pobra cuca de sant Antoni es va quedar més encongida del que ja estava. Ara sabia amb tota seguretat que sí que era la fi del món, i la desgràcia més gran que arrossegava era que ella no havia tingut temps ni de dir adéu a ningú. Havia sortit a la nit a fer una volta, s'havia perdut i si es descuida l'enxampa el desastre natural més temut per tots els éssers i, a sobre, sense haver-se'n protegit. N'havia tingut molta sort: una per haver-se'n adonat a temps i l'altra per haver trobat aquelles formigues tan amables que no havien posat cap inconvenient perquè ella s'hi incorporés.

-I estarem segures allà on anem? -va dir amb veu tremolosa.

-Sí, confia en nosaltres. Tenim un cau ben dissenyat i amb prou provisions per passar el mal temps -va sentenciar amb contundència.

La cuca de sant Antoni no tenia ni veu ni aire per respirar. El seu cor havia deixat de bategar. Només mirava enrere i veia un camí infectat de puntets negres i se sentia afortunada per haver pogut trobar aquelles ànimes salvadores, però no podia deixar de pensar en els seus. On devien ser? Què els devia d'haver passat?

Durant el temps que va ser al cau de les formigues no va deixar de pensar ni un sol dia com devia d'haver quedat el món de la superfície després del gran cataclisme que havia patit la Terra. Mentrestant, però, gaudia del descans, el bon menjar i una bona conversa per passar els dies.

Finalment, un matí assolellat, la formiga guia va anunciar a totes les seves compatriotes que el fred ja havia passat i havia arribat el moment de sortir a l'exterior a treballar. La cuca de sant Antoni davant de les noves va acomiadar-se de totes i els va estar profundament agraïda per haver-li salvat la vida i se'n va anar.

A mida que pujava a l'exterior es preguntava com es trobaria tot allà a fora. La primera sorpresa va ser comprovar que les herbes que hi havia abans, continuaven existint, a punt per ser tastades. Una mica més enllà va anar trobant-se amb altres animals amics que la saludaven estranyats i amb alegria, alhora que li preguntaven on havia estat tot aquest temps, però era impossible contestar-los res perquè l'emoció de saber que havien sobreviscut no la deixava parlar. La sorpresa més gran, però, va ser trobar-se tota la seva família. Eren vius! va pensar. De seguida que la van veure van començar a envoltar-la i a enroscar-se en senyal d'eufòria.

-Quina alegria -deia la mare cuca-, pensàvem que ja no et tornaríem a veure.

-Jo també m'ho pensava de vosaltres -va contestar la cuca de sant Antoni entre singlots- i ara veig que tots heu sobreviscut.

-Veus, mama -deia la germana cuca-, veus com ha sabut espavilar-se... Tu que deies "aquesta és tan curteta que és capaç d'anar-se'n amb el primer que trobi" i vés per on aquí la tenim, amb un aspecte d'haver-se passat un hivern de luxe, no com nosaltres que hem passat més gana...

En aquell moment, la cuca de sant Antoni va tenir una visió clarivident. Va mirar al voltant i va pensar que realment per haver passat un cataclisme estava tot bastant bé, però encara es resistia a l'evidència. La pista més concloent que s'havia precipitat traient conjectures del futur del món la va rebre dels comentaris de la seva família. Realment era una mica ingènua per haver-se arribat a pensar tot el que es va imaginar en un moment de por. Ara, però, no podia dir ni una sola paraula de tot allò perquè si els explicava la veritat eren capaces de passar-se tota la vida rient-se'n i ja mai no tindria cap oportunitat perquè confiessin en ella. Així que va pensar molt ràpid per intentar fer un tomb a la situació. De seguida es va adonar que en realitat tot aquell temps al costat de les formigues havia estat molt profitós.

-Si voleu que us ho expliqui -va dir tímidament, però alhora amb fermesa-, me'n vaig anar per aprendre nous sistemes de vida que ens donin més capacitat per viure millor. Ja n'hi ha prou de no tenir menjar algunes èpoques. Jo us ensenyaré a com repartir-ho més bé. Ja n'hi ha prou que aquí tothom vulgui fer la seva i que no ens en sortim.. Ja n'hi ha prou...

La cuca de sant Antoni va estar molt de temps parlant. A mida que anava pronuniant les paraules, els altres animals s'anaven col·locant ordenats fent figures geomètriques d'angles rectes. L'instint marcial va anar sorgint sense saber ni com, així com la divisió de les feines a fer. En un tres i no res, aquelles cuques de sant Antoni van canviar el seu sistema de vida.

Molt temps després, va aparèixer una descendent, també bastant despistada, que li va passar una experiència semblant. En aquesta ocasió, però, a qui es va trobar va ser a una comunitat de cigales amb qui va viure l'època més estupenda de la seva vida i qui li van ensenyar de tot, fins i tot llatí i entre les expressions que més van arrelar en la nova cuca va ser la de carpe diem. I és per això que les cuques de sant Antoni van tornar a viure la vida com si cada moment fos l'últim.