Mentre la infermera li prenia la pressió, per parlar d'alguna cosa, li va preguntar quins plans tenia per a aquest estiu.
-L'estiu és un temps per a l'amor -va contestar l'home gran ben convençut-. Jo aquest estiu vull enamorar-me. Vull tornar a sentir aquell pessigolleig a la panxa quan penso en algú. Sentir com la sang em bull d'emoció fins a coagular-se. Vull recórrer els camins de sempre agafat de la mà de qui m'ha robat el cor. Saber que hi ha algú per a qui vols donar el millor de tu i que per a l'altre representes el mateix. Mirar-te en els ulls d'aquella persona i sentir que ets a casa...
Final 1:
La infermera se'l va mirar amb tendresa i li va dir:
-Ja veurà que quan es recuperi del trasplantament de cor, encara li quedarà una mica d'estiu per enamorar-se.
Final 2:
En aquell moment l'home va deixar la mirada perduda en algun punt de la memòria i va perdre el coneixement. La infermera va avisar l'equip d'urgències.
-Ràpid, l'accidentat del 3 se'n va. No he pogut fer els preparatius per a la intervenció -va dir la infermera amb contundència.
En un tres i no res, van aparèixer dos metges de guàrdia i van valorar la situació. Tot i que tècnicament no era un cas d'extrema gravetat, es van adonar que inexplicablement no hi havia gaire cosa a fer. Un dels metges va tenir una intuïció i va preguntar:
-Sabia que la seva dona ha mort a l'accident?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada