Va pujar a dalt de l'avió convençuda que ja mai més tornaria a trepitjar el terra. Era tant el pànic que li suposava volar que havia fabricat dins seu tota mena d'imatges catastrofistes. Lluny de les últimes tendències socials que defensen la idea que atraiem allò que més por ens fa, la Laura va conèixer l'home de la seva vida, o potser seria més encertat dir del seu moment, un assistent de vol que també va coincidir amb ella en aquesta mostra explosiva de passions, de manera que sense rumiar-s'ho gaire, tal com passa en aquestes situacions, van decidir abandonar l'avió en ple vol i instal·lar-se en un núvol perquè ja se sap que quan tot flueix en temes amorosos no hi ha res millor que l'esponjositat que ofereixen aquesta mena d'habitacles.
No és difícil imaginar-se la placidesa que va coronar les seves vides a partir d'aquell moment: ara contemplant més núvols que passen, ara mirant les estrelles fins a l'infinit... I tot això va durar fins que un dia va aparèixer per allà el Petit Príncep, que ja no era tan petit, tot s'ha de dir. Més aviat els anys no només l'havien convertit en un home amb tots els atributs que cadascú es pugui imaginar, sinó que el pas del temps havia fet d'ell un autèntic savi i, la veritat, amb tants egos a l'alça i tantes vanitats que hi ha pel món terrenal, trobar algú així era una oportunitat que la Laura no se la podia deixar perdre. I no ho va fer; va abandonar el seu assistent després de dir-li que la vida havia estat meravellosa al seu costat i va marxar amb el Petit Príncep a descobrir nous llocs de la galàxia. I encara hi deu ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada